Quina creu!

La informació i la reflexió general d'aquests dies, en tot allò que afecta les Illes Balears, pivota sobre la mateixa temàtica. Sobre fets i personatges que han fet trencadissa i han situat el país al capdavant dels pitjors registres imaginables. Amb els dies de vacances, tanmateix, la intensitat mediàtica també baixa i creix el component domèstic d'aquesta mateixa informació.

Cada individu, cada família, cada clan destil·la tot allò que llegeix i sent, repasta tot el producte per fer-ne panades d'informació per al consum propi. Per molts motius, hom no pot deixar d'associar-ho tot a la simbologia cristiana i a la seva particular lectura d'aquests dies sants. Aquesta creu no pot tenir sentit amb ella mateixa, a no ser que simbolitzi la victòria moral de valors i conviccions molts específiques.

Aquelles que estàs imaginant i que molts de nosaltres temem que tot això no s'anecdotitzi i resti emmagatzemat en el museu dels malsoms del país. Fins i tot en el diccionari de sinònims que he fet servir, circumstancialment, aquests dies hi he trobat tres mots junts que m'han preocupat: criminal, crisi i crispar. Van seguits, la qual cosa no significa que mantinguin cap casta de relació entre ells. Comprenem que aquesta correlació és simplement fruit de l'atzar i de la casualitat.

Un fet sobre el qual mai no havíem parat esment, almenys fins avui. Segur que la mirada també és el resultat de la sensibilitat i de l'experiència emocional. Entenem que fins i tot la mirada està canviant i, potser, fins i tot està deteriorada o desenfocada, i necessita una revisió profunda.

Un examen detallat que ens permeti reequilibrar el punt de mira sobre la realitat, perquè tenim la sensació d'observar un creixement sistemàtic del ressentiment i la intolerància, com una pujada d'agrura general per part de la ciutadania. Interpret que els temps no són propicis per a l'optimisme, però són excepcionals per a l'observació i l'autocontrol. Fins i tot es tracta d'una conjuntura en la qual segurament és millor pecar de peresa que de precipitació, de deixar fer que d'imposar, d'esperar a desconsolar-se.

La Setmana Santa, tal com s'entén fins i tot com a fet cultural, té aquest sentit. S'explica com a temps de recuperació dels símbols i del perquè de les coses, talment com si la religió ens indicàs el camí per retrobar-nos amb la història. Amb tota la història, particularment amb aquella que no encaixa amb els paràmetres del passat bell del qual ens agradaria viure connectats. Aquests dies de Setmana Santa han estat singularment desagradables.

L'allau d'informació sobre la jerarquia de l'Església no hi acompanya gaire, sobretot si hom espera aquests dies per reconciliar-se amb una fe relaxant. Entenem que les celebracions d'aquests dies també es trivialitzen en excés, i a penes no aporten aquella energia que hom necessita, com antídot per contrarestar la resta de negativitat. Allò que ens acaba afectant, tanmateix, són les sensacions i la percepció concreta de cada cosa, amb la qual cosa al final acabes memoritzant que la criminalitat, la crisi i la crispació solen anar juntes, en la realitat i en els diccionaris.