Tocata i fuga d'un líder volàtil

Però el tarannà de Matas és molt diferent del dels seus antecessors. Alumne del Lluís Vives i estudiant d'Econòmiques a València, allà féu amics d'ideologia molt més dretana, Eduardo Zaplana entre ells, i també la que després seria la seva dona, Maite Areal. Ja exercint de director general, col·laborà amb el seu pare polític, Gabriel Cañellas, en l'elaboració del frustrat projecte de llei de règim econòmic i fiscal. Matas era reconegut dins el Govern com un autèntic "manetes" a l'hora de fer quadrar els pressuposts i distribuir els recursos que generaven. Això li serví per ser nomenat conseller d'Economia el 1993 en la remodelació que també dugué a l'Executiu a Rosa Estaràs, el seu gran suport polític.

Poc després, el canyellisme entrà en crisi. Enfrontat a Unió Mallorquina per un costat, i per l'altre els escàndols del túnel de Sóller i de Bon Sosec forçaren la caiguda del pare fundador. Matas començà a intuir que ell en podia ser el successor. Va saber estendre tots els llaços possibles amb la cúpula madrilenya del partit, que arrufà el nas quan Cañellas designà Cristòfol Soler com a nou president "provisional". Aleshores Matas jugà les seves cartes. Reforçà els ponts amb Madrid mentre Soler parlava de "Països Catalans" i de normalització lingüística. Amb l'inestimable suport i capacitat de sacrifici de Rosa Estaràs, Matas assolí la presidèncai el juny del 1996. Naixia el matisme en paral·lel a l'arribada d'Aznar a la Moncloa. Ho tenia tot al seu favor. A l'hora de la veritat, Matas es comportà com un conservador "sui generis". Llançà programes d'obres públiques, començant pel pla Mirall, fet que propicià la primera allau d'immigrants extracomunitaris. La construcció també es disparà tot i l'aprovació de les Directrius d'Ordenació del Territori.

En aquest context, el Pacte de Progrés guanyà les eleccions del 1999. Antich era el president i Matas fou nomenat ministre de Medi Ambient per Aznar el 2000. Un cop més, Madrid el salvava. I Moncloa encapçalà la lluita contra l'ecotaxa i l'acorralament de l'esquerra. En aquest ambient, Matas assolí la majoria abasoluta el 2003. Matas, de cop, aconseguí el poder absolut en el Parlament i el Govern i pacta amb UM el Consell de Mallorca. La vida el mirava de cara. Vivia un somni, que aviat es tornaria un malson per a molta de gent.

A finals del 2003, i amb Matas assentat, l'extrema dreta tragué el cap a Mallorca i començà a mossegar. L'objectiu fonalmental era el centre nacionalista i el que representava culturalment i socialment i també els sectors del PP menys addictes al president. Les tècniques goebelsianes de la injúria, la calúmnia, les fòbies i la ràbia es feren normals a una Mallorca aixorada per l'eclosió d'aquestes pràctiques espúries de destrucció de l'adversari que científicament només són possibles quan es gaudeix de la protecció del poder polític. Darrere d'aquest suport s'olorava la sentor de les pilotades urbanístiques al servei dels taurons madrilenys. Allà on arribava una nova autopista, o un projecte de línia de metro, explotava la concessió de llicències de construcció o el fantasma de la requalificació de terrenys, s'intuïa la mà del Govern. Allà començà el seu final, que quedà explicitat l'estiu passat quan participà en l'homenatge a Pedro J.Ramírez i pràcticament es vinclà davant ell. Ramírez gaudí d'un acte de «desgreuge» organitzat pel PP a causa de l'escàndol de la seva piscina.No fou l'únic daltabaix. El passat novembre va ser empresonat el batle d'Andratx, Eugenio Hidalgo per corrupció urbanística dos dies després d'entrevistar-se amb ell. En aquest ambient s'arribà a les eleccions generals del 27 de maig, on els atacs contra el seu aliat UM foren ferotges, quasi irracionals. Matas jugà al tot o res. I sortí res. Amèrica l'espera.