Passejar per la Soledat s'antulla com una travessia improbable, impossible de realitzar per casualitat. Tot i romandre tancat entre dues de les principals vies de circulació de Palma, com són la via de cintura i el carrer de Manacor, el barri sembla més un presoner de la ciutat que no un convidat il·lustre, com li correspondria per situació i història.
Una bona part de la Soledat fa olor d'oblit. Els seus edificis mostren amb indissimulat orgull les cicatrius que les ferides del temps els han deixat. Però això no serveix per amagar una realitat tan roent com difícilment discutible: el barri ha crescut d'esquena a la ciutat, i també a la inversa.
Un dels grans exemples encara apreciables de la Palma industrial ha quedat -es desconeix per decisió de qui- plenament al marge de la ciutat del progrés que es convertí en capdavantera al sol del turisme de masses. La Soledat no ha vist ni un sol rèdit d'aquesta prosperitat.
És més, en aquesta barriada s'han anat acumulant durant anys tots aquells elements que la ciutat, per estètica i per imatge, preferia mantenir ocults i en la clandestinitat. Mentre la ciutat es desenvolupava i creixia, la Soledat agonitzava, ferida de mort per l'oblit de les institucions i pel rebuig que li professaven la resta de ciutadans.
Canvis
La gran majoria dels veïns acull amb un cert escepticisme les expectatives de canvi que s'han generat a partir de la decisió de Cort d'agafar aquest bou per les banyes i provar de canviar-hi alguna cosa. Cort sembla haver-se adonat ara de l'existència d'aquest barri, però són ben pocs els que no recorden promeses de millora que, tot i haver-se repetit sovint en els darrers anys, mai no s'han arribat a materialitzar.
El barri pateix a hores d'ara els efectes devastadors de dècades de marginalitat consentida. Com a indret farcit de contradiccions, ha estat un reducte dictatorial en l'oasi de democràcia dels darrers anys. Però la tirania que l'ha caracteritzat no és del tot atribuïble als polítics: el mal més profund i dolorós de la Soledat ha estat sempre l'imperi de la droga.
Com si d'una orquestra infal·lible es tractàs, el narcotraficant Pablo Campos Maya, àlies «El Pablo», ha dirigit durant molts d'anys els destins d'aquells que s'han negat, per dret o per voluntat, a doblegar-se al seu domini o a abandonar sota cap mena d'amenaça el que tota la vida ha estat el seu barri, davant de l'atenta mirada de ningú.
Resulta gairebé impossible comprendre la Soledat avui en dia sense la figura d'El Pablo. Aquest «narco», actualment a la presó, ha crescut a l'ombra del dolor dels seus veïns. Potser fins a arribar a fagocitar la pràctica totalitat de la barriada -per descomptat, amb excepcions- amb la passivitat de les institucions.
Tenen prou raons els veïns d'aquest barri històric de Palma per detestar les institucions: han ignorat els seus problemes durant molts d'anys, conferint a individus com El Pablo una aura d'impunitat molt difícil de suportar pels ciutadans honests de la Soledat.
Potser aquest sigui el primer indici de canvi més o manco decidit que observen els veïns de la Soledat en molts d'anys. N'hi ha de romàntics que s'escarrassen a veure la realitat millor del que és, a descriminalitzar un barri farcit d'estigmes al llarg de dècades. Potser la seva esperança, equivocada o no, sigui el que els fa pensar que a la barriada encara no està tot perdut.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.