Març de 1996: José María Aznar aconsegueix arribar a Moncloa.
Juliol de 1996: Jaume Matas assoleix la presidència del Goven
balear després del cop d'Estat contra Cristòfol Soler, beneït per
Aznar. Per primera vegada des de l'inici de l'autogovern balear, hi
ha total concordància entre Moncloa i el Consolat. Es marquen
«grans objectius» per pal·liar el dèficit històric d'inversions
públiques que patia l'Arxipèlag des de temps immemorials.
És en aquest context que es comença a fer realitat el conveni de
Carreteres, que havia de pagar Madrid. S'havia d'acabar amb les
aleshores ja insuportables saturacions del trànsit, especialment a
Mallorca. Dins el PP manava el concepte d'autopista. El 1995, poc
abans de caure pel cas túnel de Sóller, Gabriel Cañellas havia
aconseguit dur la nova infraestructura a Inca. Per fer dos petits
trams s'havia torbat vuit anys. Matas volia acabar amb aquella
lentitud. Només tenia tres anys per endavant i arribava al poder
després d'un enfilall d'escàndols. Havia de posar la directa i
pitjà Madrid per fer via.
L'objectiu era molt ambiciós: autopista de Manacor, autopista
Inca-Alcúdia; autopista Palma-Parc BIT-UIB, i autopista
Palma-Santa Ponça fent un túnel davant Palmanova i avançant a
través de Son Bugadelles, molt a prop del poble de Calvià.
Matas feia plans. Madrid posava els doblers (53.000 milions de
pessetes). El Govern tenia un excel·lent tècnic del gust del PP com
a director general d'Obres Públiques: Gabriel Le-Senne, que tenia
dissenyat el futur rodat de Mallorca. Però també tenia problemes
interns. El cop d'Estat contra Soler va ser fruit del pacte entre
Matas i Joan Verger, el qual exigí ser conseller de Foment i la
presidència del partit. Era molt de poder. Matas i Verger no
connectaven. I el que és pitjor: Verger no s'entenia ni amb
calçador amb el seu director general Le-Senne, autor tècnic de la
negociació amb Madrid i de l'aprovació definitiva del conveni el
1998.
I és que Verger veia el fons del problema: Le-Senne (i en
principi Matas) havia dissenyat una autopista fins a Manacor de nou
traçat, que passava per una gran quantitat de finques que haurien
de ser expropiades. La idea de Le-Senne era l'anell comarcal. És a
dir, una autopista fins a Manacor (i amb possibilitat d'apliació
fins arribar a Can Picafort) en forma quasi semicircular, i que, en
el seu trajecte, acostàs la infraestructura als pobles del sud
(Campos, Santanyí) i deprés pujàs cap a Felanitx en direcció a
Manacor.
Però Verger, Montuïrer de socarrel, i amb molts d'amics
propietaris de finques, es veia venir el problema. També era
conscient de la revolta ecologista que s'armaria. I el cacau
arribà: L'octubre del 1997 Jaume Matas tenia un acte a Felanitx i
fou rebut com Billy el Niño. Envoltat per grups antiautopista, es
va haver de refugiar a la biblioteca del poble i ser rescatat per
la Guàrdia Civil. Matas intentà convèncer els felanitxers
antiautopista, entre els quals destacava l'actual consellera de
Medi Ambient, Margalida Rosselló. No va poder. Mentrestant, la
negociaciació i firma del conveni anava endavant. A Matas se li
havia creat un problema molt important de cara a les eleccions del
1999, que s'acostaven implacables. Aleshores a la Conselleria de
Foment s'articulà la jugada: aparegueren dos traçats d'autopista:
un era el mateix anell comarcal dissenyat per Le-Senne (que tampoc
no tenia un traçat exacte definitiu). L'altre un traçat difús, que
no se sabia ben bé per on passaria, pero sí més pròxim als pobles
afectats del Sud i Llevant i que en principi no havia de fer tant
de matx a moltes finques. Dins aquest context, l'enguinyer de
Camins Gabriel Le-Senne presentà la dimissió i fou substituït per
Joan Antoni Ramonell, batle de Montuïri i home d'extrema confiança
de Verger.
I així s'arribà a les eleccions: amb el conveni firmat, amb els
53.000 milions compromesos, però sense traçat definitiu ni per
Manacor, ni per Alcúdia, ni per Santa Ponça. Matas no s'atreví a
agafar el bou per les banyes i no mostrà les seves cartes a la
campanya electoral, conscient que l'electorat, en aquell moments,
rebutjava els gegantismes. El novembre de 1998 desenes de milers de
persones es manifestaren a Palma al crit de «Prou ciment. Salvem
Mallorca!». No era el moment de comprometre's al màxim amb les
infraestructures. Matas adormí la qüestió a la campanya electoral.
Els comicis foren guanyats pel Pacte de Progrés, que aprovà
desdoblaments i rebutjà autopistes. I els 53.000 milions continuen,
avui en dia, al Banc d'Espanya.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.