Exportació sense fronteres

La història d'aquests tres sectors tradicionals es remunta a principi de segle quan, de manera estrictament artesanal, petites empreses familiars, situades a les comarques del Raiguer i Manacor, i també a Menorca, confeccionaven sabates, roba o bosses reblades amb plata.

Però la vertadera eclosió arribà en els anys cinquanta i seixanta amb el famós boom del turisme. A partir d'aquest moment les indústries esmentades augmentaren la producció espectacularment per donar resposta a la forta demanda. Aparegueren fàbriques i botigues de pell i calçat a Inca, Selva, Costitx, Alaró... mentre que la bijuteria es concentrava a Manacor.

Aquests sectors començaven a moure quantitats importants de doblers i a guanyar cada vegada més prestigi.
Ja no bastava amb vendre al turista que s'apropava a Mallorca, Menorca o Eivissa. Les firmes de les Illes eren conegudes per tot Europa i les exportacions es feien necessàries.

Les vendes a l'exterior s'iniciaren tímidament. Primer a Anglaterra i Alemanya i França, països en els quals, per proximitat i coneixement dels seus habitants, era més fàcil l'exportació, i després, amb la immersió de l'Estat espanyol en el procés d'unificació europea, centrada en un mercat comú i les conseqüències que això va tenir des del punt de vista del comerç europeu, les vendes s'estengueren a tots els estats de l'UE.

Els països del Benelux, Itàlia o Portugal es convertiren ràpidamnet en destinataris de les sabates d'Inca o els collars de Manacor.
A tot això s'afegí, a partir del 1989, la caiguda del mur de Berlín, que donà l'oportunitat d'explorar nous mercats. El canvi de sistema econòmic en els països de l'est d'Europa va interessar des del punt de vista mercantil els empresaris illencs, que per altra banda començaven a tenir certa experiència.

Però l'expansió no s'aturà aquí, i aviat Nord-a mèrica i la zona del Carib i fins i tot Amèrica Central i del Sud començaren a rebre uns productes que ja gaudien de molt de prestigi.

Mentrestant, la franja oriental tampoc no passava inadvertida als responsables d'aquestes indústries. Els estudis de mercat apuntaven a l'optimisme i molts encetaren l'aventura asiàtica. Aventura que, precisament en aquests moments corre el risc d'acabar malament a causa de la crisi finançera del sud-est del continent. Malgrat que, tot i aquesta crisi, sembla que les exportacions no han minvat de manera alarmant.

Tenint tota aquesta progressió en compte, el panorama que les estadístiques relacionades amb aquests tres sectors industrials mostren no poden ser més optimistes.

Si es valoren les dades dels darrers dos anys i mig es troba que s'han assolit nous mercats en països fins ara desconeguts pels comerciants balears des del punt de vista mercantil, a més de consolidar les exportacions als països tradicionalment receptors.

Pel que fa a les dades, el sector de la pell, per exemple, tot i que ha experimentat una davallada en el volum de vendes el 1997 en relació al 1996, les exportacions continuen superant els sis-cents milions de pessetes arreu del món.

Quant a la bijuteria, s'ha passat dels 2.130 milions del 96 als gairebé 2.500 del 97, i sembla que en el 98 contiunua la tendència a pujar.
Les exportacions de calçat també són cada vegada majors i sembla que l'auge d'aquest sector a les Illes no té límits.
Així, doncs, els sectors més tradicionals de la indústria balear tenen una llarga vida assegurada, aquí i a fora.

Qualque cosa més que turisme  

Les Illes Balears són considerades per gairebé tothom com una zona dedicada exclusivament al món del turime. Però això mereix una matisació, ja que, si bé és cert que aquest sector és el que més flux de doblers mou i més ingressos aporta, no convé ignorar l'activitat que generen les indústries tradicionals de les Illes, com ara el calçat, la pell o la bijuteria, que, malgrat tenir una forta interrelació amb el sector majoritari, demostren sobradament la seva solvència. I és que no només de turisme viuen les Balears.