El model actual de gestió de l'aigua és insostenible des del punt de vista econòmic, mediambiental i de la pròpia pervivència d'amples comunitats del planeta. Urgeix canviar-lo. Ho diu amb cruesa la Comissió Mundial sobre Economia de l'Aigua, que ofereix algunes claus.

Iker Bizkarguenaga. Naiz, 2 de novembre de 2024

«Necessitam un canvi radical en la forma en què entenem i actuam sobre l'aigua». La Comissió Mundial sobre Economia de l'Aigua (GCEW, en les sigles en anglès) no deixa marge per a la interpretació en un estudi en el que aborda el present i futur d'un recurs limitat, cada vegada més apreciat i que és a l'origen de mes de mil conflictes al planeta en el que portam de segle.

Segons adverteix, «el món s'enfronta a una creixent catàstrofe hídrica», un escenari on «per primera vegada en la història de la humanitat, el cicle hidrològic està desequilibrat, soscavant un futur equitatiu i sostenible per a tothom». La causa? «Dècades de mala gestió col·lectiva i infravaloració de l'aigua a tot el món», que han sotmès als recursos hídrics «a una pressió sense precedents», en termes de malbaratament i contaminació, amb conseqüències cada vegada majors per a països de tot el globus. Entre elles, una de terrible: més de 1.000 nins i nines menors de cinc anys moren al dia de malalties vinculades a l'aigua insalubre i el sanejament.

Encara no és la única, clar. La Comissió, on entre els principals responsables hi ha gent de gran renom, com Mariana Mazzucato, professora d'Economia d'Innovació i Valor Públic a la University College London, Johan Rockström, científic suec, conegut per el seu treball acadèmic sobre sostenibilitat global, i Ngozi Okonjo-Iweala, director general de l'Organització Mundial del Comerç, destaca que la degradació dels ecosistemes d'aigua dolça, inclosa la pèrdua d'humitat en el sòl, s'ha convertit en un motor del canvi climàtic i de la pèrdua de biodiversitat. El resultat de tot són sequeres més freqüents i de cada vegada més greus, inundacions, ones de calor i incendis forestals al planeta.

«I un futur de creixen escassetat d'aigua amb greus conseqüències per a la seguretat humana», alerta, indicant que «quasi 3.000 milions de persones i més de la meitat de la producció mundial d'aliments es troba a zones on es preveu una disminució d'emmagatzematge total d'aigua». Conclou, per tant, que urgeix actuar, fer-ho de forma «valenta» i «refundant» els marcs polítics vigents. En concret, la GCEW advoca per «una nova economia de l'aigua».

Un nou model que «reconegui el cicle hidrològic com un bé comú global» que «està profundament interconnectat amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat» i que, en conseqüència «repercuteix en pràcticament tots els Objectius de Desenvolupament Sostenible».

Li demanen, així mateix, que «transformi la governança de l'aigua a totes les escales», des de la local a la global, i que garanteixi la gestió eficient i equitativa dels recursos hídrics; que abordi els efectes causats per la contaminació; que «estimuli una onada d'innovacions, desenvolupament i inversions, avaluant-les no en termes de costos i beneficis a curt termini sinó com a propiciadors de beneficis a llarg termini» i, en definitiva, «reconegui que els costos implicats en aquestes accions són molt petits en comparació al dany que la inacció infligirà a les economies i a la humanitat».

Els costos de la inacció

I quin seria en concret el preu a pagar per no actuar? El GCEW resumeix que «els costos humans i econòmics de la inacció seran considerables». «El total d'aigua emmagatzemada a la superfície terrestre i davall ella és inestable i està disminuint a les zones on es concentra la població i l'activitat econòmica i es cultiven productes agrícoles», apunta, i assenyala que «els focus d'alta densitat de població, com el nord-oest de l'Índia, el nord-est de Xina i el sud i est d'Europa, són especialment vulnerables». Explica que «el 10% més pobre de la població mundial obté més del 70% de les seves precipitacions anuals de fonts terrestres i serà el més afectat per la desforestació», i que «les regions de reguiu intensiu tendeixen a registrar descensos a l'emmagatzematge d'aigua, i algunes experimenten un ritme de descens dues vegades superior al d'altres regions».

«Si persisteixen les tendències actuals -avisa-, la disminució extrema d'emmagatzematge d'aigua podria fer inviable el reguiu i provocar una reducció del 23% en la producció mundial de cereal».

Però no només són els cereals. Les repercussions econòmiques d'aquestes tendències són greus. «Els efectes combinats de la modificació dels règims de precipitacions i l'augment de les temperatures degut al canvi climàtic, juntament a la disminució de l'emmagatzematge total d'aigua i la manca d'accés a l'aigua potable i al sanejament impliquen que els països de renda alta podrien veure reduir el seu PIB en un 8% de mitjana d'aquí a 2050, mentre que els països de renda més baixa podrien patir descensos més pronunciats, de entre el 10% i el 15%», expliquen. Les alteracions del cicle hidrològic, insisteixen els autors, tenen grans conseqüències econòmiques a escala mundial.

Sostenibilitat, equitat, eficiència

S'ha de canviar de rumb, per tant. El GCEW fitxa al respecte les coordenades del nou. Segons diu, el nou model ha de basar-se en «el reconeixement de la connexió entre la sostenibilitat mediambiental, l'equitat social i l'eficiència econòmica», tres vectors que són «interdependents i igualment importants».

«Sovint es dona per fet que l'aigua és un regal abundant de la natura, quan en realitat és escassa i costosa de subministrar als usuaris», senyalen els responsables de l'estudi, i afegeixen que «els models econòmics diuen que ajustar les tarifes de l'aigua per a tenir en compte l'escassetat d'aigua i les seves externalitats poden generar importants guanys al PIB, sobre tot a països amb escassetat d'aigua i rendes baixes i mitjanes».

Al seu judici, «una tarifa adequada redueix el malbaratament, fomenta un ús més productiu i garanteix que l'aigua sigui tractada com el valuós recurs que és».

Afegeixen que aquest impacte «pot amplificar-se eliminant les subvencions perjudicials a sectors que consumeixen molta aigua o reorientant-les cap a solucions que estalviïn aigua, i proporcionant ajudes específiques als pobres i vulnerables». Es podria assolir un triple benefici: «Una millor gestió de l'aigua permet una major prosperitat i creixement econòmic; els beneficis afavoreixen als sectors empobrits i millores l'equitat; i els promou la sostenibilitat ambiental mitjançant una millor gestió dels recursos hídrics».

I des d'aquest punt de partida, la Comissió defineix «cinc missions per afrontar la crisi de l'aigua», cinc comeses plantejades «com vies d'adaptació crítiques cap a futurs hídrics segurs i justos».

La primera de les missions seria «llançar una nova revolució als sistemes alimentaris». Recorda que fa més de mig segle, la «Revolució Verda» augmenta els rendiments agrícoles i va treure grans poblacions de la pobresa, i valora que «ara necessitam una altra gran transformació de l'agricultura per a modificar la dependència de grans quantitats d'aigua i fertilitzants a base de nitrogen, a fi de sostenir el planeta i, alhora, reforçar els ingressos dels agricultors i distribuir la nutrició equitativament entre les poblacions».

El GECW advoca a més per «conservar i restaurar els hàbitats naturals crítics per a protegir l'aigua verda», doncs «l'expansió agrícola ha estat el principal motor de la desforestació, alterant el paper clau de l'aigua verda en el cicle hidrològic i, per tant, repercutint en els règims de precipitacions, reduint els rendiments agrícoles i amenaçant la pròpia seguretat alimentària». També considera necessari «establir una economia circular de l'aigua», ja que «la reutilització de les sigues residuals tanca un important potencial sense explotar».

La quarta missió seria «permetre una era rica en energia neta i intel·ligència artificial amb una intensitat hídrica molt menor», aprofitant que «s'estan introduint solucions energètiques netes eficients des del punt de vista hídric que ara han d'ampliar-se». I alhora, «garantir l'accés a les comunitats rurals i de difícil accés».

Per descomptat, és molt més fàcil enumerar-les que portar-les a terme, però el GCEW considera que «podem revertir la crisi de l'aigua i crear un món més resistent i equitatiu per a les genereacions que han de venir». I la cosa no és només que podem, és que devem. No en queda d'altra.

Iker Bizkarguenaga. Naiz, 2 novembre de 2024. Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar. Podeu llegir l’article original a través del següent enllaç.