“Hi ha fems espacial que poden xocar amb satèl·lits actius”

Pedro Duque és el primer astronauta espanyol i actualment presideix Deimos Imaging-Elecnor. Ahir, passà per Palma convidat pel Club Ultima Hora i oferí una conferència al saló d'actes de Sant Francesc de Palma. Amb les entrades esgotades des de feia una setmana, el recinte s'omplí a vessar. Aprofitant l'avinentesa, parlà amb dBalears.
Deimos Imaging-Elecnor té el 1r satèl·lit en òrbita. Per a què serveix?

El satèl·lit observa els camps des de l'aire i feim control del territori, dels boscos i de l'agricultura en general. Llavors, es fan recomanacions de regadiu, de terra...

O sigui que és una aeronàutica amb efectes pràctics sobre les persones...
Exactament. Però ja havíem tingut dos moments de revolució, en què l'espai ha canviat la vida humana. El primer arribà quan es col·locaren els satèl·lits de comunicacions: ara sabem què passa arreu del món, i gairebé de forma immediata. I l'altre han estat els navegadors: el fet que un petit aparell et digui on ets exactament. La gent ja no viu sense això. Però ara ve la tercera revolució: la de l'observació des de dalt, que s'ha fet més coneguda d'ençà que Google introduí el Google Earth, ja que la gent pot veure fins i tot la ubicació dels carrers.

Tant de satèl·lit, en ús i desús, no genera fems espacial perillós?
Sí. Però el problema no són tant els satèl·lits en desús, que constitueixen un nombre reduït, sinó els trossos més petits, fruit d'explosions de coets, missils... Tenen una gran velocitat. Hi ha fems espacial que pot xocar contra els nostres satèl·lits actius. Per això, 3 o 4 pics l'any preveiem un xoc contra el satèl·lit i forçam una maniobra per evitar-ho.

Cadascú es vigila el seu propi satèl·lit?
Home, la gent tampoc no en té una tona, de satèl·lits. En té un, dos, cinc... Però sí que és cert que mirem que Europa posi en marxa una autoritat global, que vigili tot l'entorn de l'espai perquè protegeixi els nostres aparells. En canvi, els EUA sí que tenen una xarxa, que forma part de l'Exèrcit. I de vegades ens avisen.

Europa està, per tant, molt endarrerida respecte dels EUA?
No. El problema més important és que la inversió pública en programes espacials no arriba ni a una dècima part de la dels EUA. Per molt que els enginyers hi feim feina, no dóna prou per ser al capdavant. Tenim mancances.

Com ara què?
No podem dur els nostres ciutadans en coet a l'espai perquè no tenim la tecnologia per fer-ho. Però Europa sobretot queda enrere quant a la visió de futur. Fins i tot les potències emergents inverteixen moltíssim. Europa està quedant enrere. I qualque dia ens avançaran.

Així com la Xina és la segona economia mundial, també ho és en aeronàutica?
Sí. Però no automàticament, sinó per un esforç conscient del govern de la Xina. La seva inversió en tecnologia és infinitament superior que la d'Europa, actualment. La Xina és una economia que vol situar-se per davant de les totes les tecnologies del món. I crec que és una idea molt bona.

Abans competien dues ideologies en la cursa espacial. I ara? Només és una baralla d'estats capitalistes?
Home, totes les carreres són econòmiques, la dels EUA i la URSS també ho era. No era la ideologia per la ideologia. Però és ver que ara es nota molt més. Ara, l'objectiu és guanyar molts doblers, ser al davant i, després, exportar la tecnologia a la resta dels països. És l'aposta de la Xina, però també de l'Índia. I fan inversions per demostrar als joves que, si estudien i fan feina amb esforç, podran prendre part de grans programes.

Com el somni americà?
No. A Amèrica, si t'esforces, l'economia et permetrà fer-te ric. A la Xina i a l'Índia, si estudies, si t'ho curres, podràs prendre part de bons projectes.

I com són a Rússia?
Ha patit terratrèmols econòmics increïbles. I encara estic sorprès que hagin sortit bé, de l'etapa 92-98. Els programes espacials van sobreviure pel voluntarisme d'un petit nucli d'enginyers. No hi havia fons econòmics. Els meus professors de l'escola dels Estels arreglaven cotxes de nit. Però no perdran el tren.