Més que mentida, és il·lusió

Les il·lusions òptiques són aquelles que juguen amb les regles de la perspectiva. És una tècnica que, per una altra banda, no és aliena a pintors, escultors, arquitectes i altres modalitats plàstiques. Susana Martínez Conde, experimentada amb el premi Nobel David Hubel a Harvard, dirigeix el Laboratori de neurociència visual del Barrow Neurological Institute de Phoenix (Arizona), institució puntera en l'àmbit mundial. La investigadora visità Palma fa una setmana per analitzar la capacitat il·lusòria dels nostres ulls.

Una primera lliçó: "La 3a dimensió existeix, però els humans no podem experimentar-la". El cervell rep dues sensacions, una per cada retina de cada ull. "Per tant, la nostra visió és dimensional, tot i que la barreja dels dos elements donen profunditat a la nostra mirada", explica la investigadora Martínez Conde.

Una segona lliçó: Mai no aturam els ulls, ni tan sols quan pensam que estam molt concentrats amb la mirada en un punt... Així, els ulls canvien la mirada (imperceptiblement, és clar) cada 200 o 300 mil·lisegons. Aquest desplaçament ens permet veure els objectes estàtics! "Si paralitzam els ulls completament, quedam cecs. Les neurones no responen i la imatge que percebem s'esvaeix". Uns estudis dels EUA dels anys 50 foren els descobridors d'aquesta noció científica.

"Allò important de deixar quieta la mirada és que els ulls generen microsacadas", les quals contraresten l'esvaïment de la vista i són capaces de generar moviments il·lusoris.

Ja hem arribat, idò, a la il·lusió. I es demana Susana Martínez Conde: "Les il·lusions visuals ens enganen?". La resposta és no! "Ho fa el cervell". No hi ha errors de percepció, sinó maneres de tractar la informació.

Aquestes il·lusions, anomenades cinètiques, han fascinat els autors plàstics des dels anys 70. El gran exponent d'aquest corrent ha estat Victor Vasarely, pintor de la perspectiva, del qual destaquen els cubs concèntrics que generen falses diagonals (a l'obra Els quadres niats).

Un altre autor de l'art òptic (op art, col·loquialment) és Mackay, del qual cal destacar l'obra Ray (un tapís lineal a les parets dels estudis de la BBC que tornaven bojos els periodistes).

Igualment trobam Isia Leviant amb el seu Enigma, que inspirà el mític cartell de la pel·lícula Vertigen, d'Alfred Hitchcok. La sensació de veure cotxes al llarg dels cercles inspirà el primer nom de l'obra Traffic, però Leviant el canvià al més suggerent Enigma.

Akiyoshi Kitaoka, amb les Waterways spirals, i José Ferreria, amb Nerve impulse, també han sobresortit en l'op art.

Martínez Conde destaca que, en aquesta vida, tot és un poc il·lusori. "No hi ha equivalències entre el que veiem i la realitat exacta". Les al·lucinacions són fruit de la manca d'equivalències? "Una al·lucinació és com un somni. S'activen unes neurones i es creu certa la imatge visualitzada mentalment". A més, explica: "Pel cervell, la base d'allò real, imaginat i somiat és la mateixa".

Qui està en possessió de la veritat absoluta, idò?