Au revoir, Yves!

"El vestit més bell que pot lluir una dona són els braços de l’home que estima. Quan no tenen la sort de trobar aquesta felicitat, hi som jo". Així el dissenyador definia la seva filosofia i la seva manera de fer feina. "Sempre he volgut posar-me al servei de la dona. He volgut acompanyar-les en aquest gran moviment d’alliberament", assegurava.

La passió d’Yves Saint Laurent per la moda es va fer palesa quan només era un nin. El seu gran entreteniment era dibuixar vestits per als ninots de les seves germanes i amb 17 anys ja guanyà un concurs de disseny amb el dibuix d’un vestit de còctel negre. El 1954, ja a París, començà a treballar en la firma de Christian Dior. Quan aquest morí, tres anys després, ocupà el seu lloc i l’any següent presentà la primera col·lecció en solitari: un èxit.

El 1957, va conèixer Pierre Bergé, qui seria el seu amant, amic i soci en els seus negocis. El 1961, en tornar a fer el servei militar, posà un plet contra Dior, que en la seva absència havia anomenat com a responsable de la botiga l’assistent de Saint-Laurent. Tanmateix, la cosa no li anà malament. Després de cobrar una bona indemnització, obrí la seva pròpia firma en associació amb Bergé. A més a més, per a la nova empresa, s’emportà el millor del personal de Dior.

El tímid Saint Laurent il·luminà la dona amb elements tan precisos i vitals com són encara avui la caçadora negra (1960), l’esmòquing (1962) i la sahariana (1969), tres clàssics ja eterns que ell va col·locar per primera vegada sobre la silueta femenina.

Entre les dècades dels 80 i els 90, va ser ell també el primer en desvestir-la, en models de gala escotats o transparents, amb el pit descobert o amb gosades obertures laterals que començaven de vegades ja a la cintura.