Viu als penya-segats de Mallorca un liquen que nom Otseila. A la Dragonera, Andratx o Pollença, a tota la costa es troba aquesta planta que, un pic feta pols, cal mesclar amb dos terços d’aigua i un d’amoníac. D’aquesta manera, s’aconsegueix el preciat tint de Margalida, que encara resulta més vigorós si l’amoníac és substituït per orina d’home, preferiblement d’un nadó.
Otseila, precisament, d’on surten els esplèndids colors dels vestits que Tolo Crespí (a la imatge) presentà ahir a l’Escola de Disseny. Es tracta de la col·lecció Margalida, un projecte que ha exclòs la química i els processos industrials. Donant, així, la paraula a la natura.
Uns vestits que abasten tots els colors del verd, que diria el rebel Raimon. I sobretot, matisats. A les peces imaginades per Tolo Crespí cada color és un nou món. Un blanc romput, magnífica expressió de la posmodernitat? Tons ocres i beixos? O per ventura reviu el color de la fina arena, la d’algunes cales de la Tramuntana?
En tot cas, l’agradabilitat dels colors és un sentiment transversal. I és que les fibres naturals ofereixen un tacte interior molt gustós i elegant. No, no toca la pell! Els vestits de Tolo, en tot cas, l’acaricien.
El dissenyador mallorquí creu que la utilització de materials naturals té altres beneficis, com ara la transpirabilitat. «Absorbeixen bé la suor, i alhora, treuen la humitat quan cal», assegura. «Ah! I són antiestàtics».
L’elecció dels materials no és pas casualitat. Respon a una tendència de fons que, darrerament, ha cristal·litzat en la creació de l’Ecotiqueta, també anomenada Ecotex. I garanteix que la peça ha estat elaborada sense química.
I és que, Margalida, el teu nom és herba fresca del camí.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.