Quan l'art déco embruixa la moda

Ruben Perlotti, dissenyador establert a Eivissa, mostra els vestits de noces més artístics

Ander Zurimendi21/05/08 0:00

Ressonen els acords de Pink Floid en el silenci del camp d’Eivissa. Allunyat de les emblemàtiques discoteques, que per ventura fan més mal que no benefici, Ruben Perlotti obre la finestra, surt al balcó i traça uns dibuixos. S’acaba d’aixecar, però les pinzellades del seu llapis donen ja forma al que esdevindrà un bell vestit de festa, o de noces, ja que Perlotti, dissenyador argentí establert a l’illa des de 1993, té un vici per vestir dones que es casen. Dijous que ve, de fet, exposarà els seus vestits a Gaudí Núvies. Una passarel·la de la qual, no endebades, n’és veterà.

I fins a Barcelona s’endurà els seus vestits inspirats en l’Art Déco. Fou el francès A. M. Cassandre qui impulsà aquest corrent artístic, mitjançant els cartells publicitaris que concebé entre 1925 i 1939. Charles Loupot, Lucien Mauzan, Charles Gesmar i Lalique l’haurien d’acompanyar en aquest camí cap a l’avantguarda conceptual. L’art déco, precisament, va aparèixer a l’Argentina a la dècada de 1920. Les tendències sud-americanes anaren cap a barrejar els elements ornamentals juntament amb el dibuix estilitzat.

Una descripció, precisament, ben aplicable a l’esbós que Perlotti dibuixà ahir per dBalears. Tanmateix, el dissenyador ja té el seu vestit cosit. «Les pedreries són daurades i les teles, naturals de l’illa amb tocs de metall», descriu Perlotti.
I així aconsegueix fusionar la part més creativa del seu ofici, assegura el dissenyador, amb les exigències de la Indústria. Escrita com es veu, amb majúscules. Tot i les dificultats, ara ha rebut l’ajuda de la Conselleria de Comerç. Segons explicà ahir Francesca Vives, cap de l’àrea, «si subvencionam sabaters, o vinaters, per què no un dissenyador?». A més a més, explicà Vives, totes les cosidores són eivissenques. I la jove model que desfilarà a Gaudí, Gràcia Brettscheneider és de Calvià. L’idil·li entre Perlotti i l’Erxipèlag, continua tan ferm com l’any 1993.

Rebutjant la malenconia
Vingué de vacances però anul·là la tornada. «Ja no podia marxar», s’excusa. I després de tants anys a la llunyania, assegura que no sent gens de nostàlgia cap a les seves terres argentines. «El que sí trob a faltar són els afectes de la família». Tot i la distància, vola sovint fins a l’antiga casa. I com que la malenconia mai no l’envaeix, tampoc no s’ha traslladat als seus agosarats vestits, que viatgen ja a Barcelona. •