'Si dius Gaza': poesia palestina actual

Tariq Luthun

Cinc dies abans de ser assassinada per un bombardeig, Hiba Abu Nada, poeta de 32 anys, va escriure:

Allà dalt, construïm una nova ciutat:
metges sense pacients malalts ni dolls de sang,
mestres amb classes no massificades i alumnes eficients,
famílies de nova planta, sense dol ni patiment,
periodistes que fotografien el cel,
poetes que escriuen sobre l’amor etern.
Tots ells, tots, són de Gaza.
Allà dalt, al cel,
una nova Gaza, sense setges,
s’hi està bastint ara.

Nomésera el 15 d’octubre del 2023. Des de llavors, l’escalada genocida del sionisme contra el poble palestí, que suma més de 60.000 cadàvers, no ha deixat de prendre al món metges, músics, periodistes, professors, pagesos, peons, fusters, estudiants, fematers, pescadors. Amb ells, amb elles, la humanitat ha perdut centenars d’artistes, escriptores, rapsodes, pensadors i poetes. Un dels més coneguts, Refaat Alareer, deixà escrit el 2011: «Si he de morir, que porti esperança, que sigui un relat».Ara fa dos anys, morí esclafat a la ciutat de Gaza juntament amb molts familiars. Efectivament, la seva desaparició es convertí en un relat de supervivència i resistència de dimensions mítiques que s’ha amplificat a biblioteques i universitats d’arreu del món, en múltiples idiomes. Gràcies a aquest relat, el dels palestins, hi ha una pregunta que ressona entre cada dia més treballadores i treballadors del centre imperialista: com seria un món sense colonitzadors? La resposta que dona Sara M. Saleh, hereva de tants poetes palestins morts, és meridiana: «Shireen [Akleh, periodista] també hi seria. / I Roshdi [Sarraj, reporter]. I Refaat [Alareer]. I Hiba [Abu Nada]. Tots serien aquí». Podem afegir que també hi seria la darrera rapsoda assassinada per Israel fa pocs dies, Fatima Hassouna (26 anys), que combinava l’ofici líric amb el fotoperiodisme, documentant la transformació de Gaza en fosa comuna abismal.

Moltes d’aquestes veus, vives o mortes, diseccionen la massacre en cada un dels versos que poblen la col·lecció de poesia Out of Gaza. New Palestinian Poetryque edità l’editorial Smokestack Books l’any 2024. Ara, també són al nostre abast en català gràcies a la traducció impulsada per l’editorial mallorquina Calúmnia (2025). Si dius Gaza: poesia palestina actual,coordinada pel professor de filologia de la Universitat de les Illes Balears Fruela Fernández, s’erigeix com una gesta solidària imprescindible per navegar els temps reaccionaris que vivim. L’obra ens apropa a la cara més fosca de l’opressió; el preu que paga qualsevol poble que prefereix resistir i lluitar abans que agenollar-se davant l’ocupant. I, en particular, ens recorda que, juntament amb el treball polític internacionalista i la resistència armada, la paraula i l’art –impulsat per gegants com Darwix, Habibi, Zayyad, al-Qasim, Kananafi, etc.– han estat providencials per fer de la causa palestina una de les més populars dels nostres temps.

Més de 15 persones (professors i professores, traductors i traductores, estudiants [1]) han decidit prendre partit, amb tot el que implica en un entorn tan ranci com l’acadèmia, perquè disposem d’un altre recurs valuós, ara en forma de vers, per denunciar una vegada més el malson sense fi dels palestins. El multilingüisme de la literatura palestina no els hi ha posat fàcil, però l’han encarat amb la certesa que és una prova fonamental per evidenciar el desmembrament nacional i l’expulsió històrica del seu poble. De fet, potser aquesta és la major vàlua de la poesia palestina, com ho ha estat al llarg de la història per tants altres pobles en la seva lluita anticolonial: la capacitat d’exercir de baula memorística de massacres, supervivència i combat, la capacitat de mantenir la pàtria mentalment unida tot i l’esquarterament del territori, les famílies i la societat nativa per part de l’ocupant. La col·lecció no és un recull de poesies burgeses capficades en l’elogi de la tradició, el paisatge nacional o les gestes pàtries… o no només, ja que aquesta dimensió present en totes les literatures nacionals topa en el cas palestí amb un impediment: el fet de trobar-se constantment en perill de mort; l’acte d’escriure cada poema com si fos l’últim, sensació que també es fa palesa a una altra escala als escrits dels autors i autores que viuen exiliats, allunyats de les bombes, però pròxims a una mort lenta, d’impotència, que accentua cada amistat segada. Ara bé, aquesta predilecció material, immediata, no exclou un lirisme més transcendental que clama a la solidaritat del món futur enfront la injustícia, qualsevol injustícia: «Les paraules són massa pobres, però són tot el que tenc, la meva única riquesa», apunta Olivia Elias, i afegeix:

Deliri de l’Estat Ocupant sobre armat que tritura
Cossos & ànimes fins que la nit arriba una nit
De la fi del món foradada només per resplendors
Balístiques
Ahir a Sabra & Xatila els projectors il·luminaven
L’escena de la massacre
Avui a aquesta estreta trinxa de sorra
La foscor protegeix l’Horror

Aquest horror, el mateix que reflectí Joseph Conrad quan novel·là el genocidi colonial belga al Congo a finals del XIX i que el capitalisme ha perpetuat arreu, no escapa a la literatura. Sinó, per què els poetes i les poetes que avui ens parlen de Gaza comparteixen una angoixa tan marcada pel futur (individual, però sobre tot col·lectiu) que, paradoxalment, s’expressa alhora en forma de por a perdre segles d’herència, sembra d’olivera, solc de terra i veneració d’arrels? «Lluitam per una vida que està llesta per partir», hi diu Moussa, amb un to que constata que la partida dels palestins no és la del fugitiu, sinó la del pagès expulsat, l’arbre arrabassat. Qui encara no ha estat capaç de veure la naturalesa genocida de l’ocupació sionista de Palestina, no la podrà obviar en les personificacions que predominen a la poesia actual. Hi ha padrines, hi ha padrins, però per damunt de tot s’edifica entorn dels infants. És el nin, és la nina, on trobam el vòrtex d’un dolor (de més de 25.000 cossos menuts) respecte al qual tothom es demana, com fa Tariq Luthun: «tanmateix, viurem prou temps per passar el dol?». L’infant i no el padrí simbolitza la continuïtat del poble quan ja no sols és en joc l’oblit del passat i els seus costums, sinó la pura existència, la respiració. Som davant un altre indici que la Nakba no fou «un moment desafortunat de la història», com s’excusa el sionisme d’esquerres, sinó que és, encara és, «la veritable cara de la ideologia israeliana, que no s’ha acontentat mai amb res que no sigui el «Gran Israel» de fronteres quasi bíbliques», com apunta al pròleg Fruela Fernández.

Pens en tu nit i dia
Pens en les inflexions de brutalitat,
En l’enemic que mai no cedeix

Som l’infant de Jerusalem
Que ve cap a tu
Jo era l’infant de Jericó
Quan la guerra arribà a peu
Al meu poble adormit l’any 67

Som l’infant de Haifa
Mirant la mateixa mar
On a tu et sacrifiquen
Pens en tu nit i dia

Tornaré a Jericó
A prendre te de menta,
A ensumar la pluja volatilitzada
Dins la basca de la nit d’estiu,
Endormiscat a la meva balconada

No sé quan hi tornaràs tu.

La poesia palestina del segle XXI és l’«Infant de Gaza» de Farid Bitar. Una criatura que pateix, que és conscient del que pateix, i que tanmateix no veu en el dolor i la frustració arguments suficients com per resignar-se. L’infant poètic dels palestins no viu arraulit com fa als ulls de l’humanitarisme europeu que el representa com una víctima. No és que no sigui víctima, però cau i s’alça sol, solidari, per carregar el deure col·lectiu de transportar (com feren abans tants refugiats) els mals cap a un nou començament –quelcom que no només és poètic i té una traducció militant; sinó, com s’expliquen les fornades de guerrillers adolescents que sostenen la resistència?: «Ens trobem aquí i ara, tu i jo, / dos infants orfes convertits en un de sol / en una trinxera. / Duc a coll la teva ànima, / i tu dus a coll el meu cos, / als afores d’aquesta ciutat / que s’ha convertit en un abisme, / al llindar d’aquest abisme / que és el món». En definitiva: ni aquest recull de poesia ni l’art palestí són universos on el poble acudeix per refugiar-se en el plor, ni museus on alabar velles lluites convertides en relíquia. Al contrari, reben i retornen un impuls mobilitzador, perquè fan part d’una constel·lació de formes de resistència i rebel·lia quotidiana que ajuden al seu poble a mantenir l’ànim i la intel·ligència enfront d’un dels exèrcits més despietats del planeta. La funció del poema com a arma explícitament política no es negocia entre els palestins: «Escoltau / Crida el gran cap americà fent sonar el seu dret de veto / Seguretat absoluta per als Conqueridors», amb aquestes paraules avisa a propis i externs Olivia Elias. A Palestina, els poetes tampoc arriben a vell, també van a la presó. Li passà a Dareen Tatour, que sap que no hi ha motius pel silenci:

Rebel·la’t contra cretins guiats per creients
No et quedis callada
Perquè el silenci profana el cor com una daga
Fa sagnar els significats i les paraules
No et quedis callada
Rebel·la’t perquè la veu, malgrat el plany,
Inevitablement triomfarà

Si parlam dels palestins, tot plegat –patiment, resistència, rebel·lió– ja no ens hauria de sorprendre. Ara bé, Si dius Gazaofereix més recursos per aprofundir en la noblesa d’un poble que tot i créixer sotmès a un segle de deshumanització i humiliació, ha conreat una literatura que no banya la ploma en la tinta del ressentiment com fa l’ocupant. L’odi del sionisme no troba entre els escriptors i escriptores del recull cap espai pel mimetisme irracional, ni antijueu ni de cap tipus. Clar que molts versos escupen contra l’exèrcit ocupant; clar que blasmen l’enemic i equiparen el seu projecte d’aniquilació a la seva cultura: «odiï el soldat, odiï el seu nom, que ni tan sols el sé», reconeix Mosab Abu Toha quan l’acusen de terrorista sense proves. Tanmateix, quan els poetes palestins assenyalen al gran altre –el sionista, aquell que els nega el ser, l’espai, el temps–, a la punta del dit hi ha més llàstima i pietat que no venjança. Saben, perquè l’opressió els fa savis, que inclús el botxí té humanitat, i que les seves faltes atempten contra la humanitat compartida (una realitat que la majoria de sionistes es neguen a reconèixer en parlar dels seus «animals humans»). Torna a la palestra Refaat Alareer: «i matant-me et mates a tu». El sionisme no sols amenaça un poble; com a experiment imperialista, atempta contra la humanitat sencera. Pretén fer evolucionar cap enrere tota una espècie per la via del genocidi –màxima expressió de suïcidi col·lectiu. D’aquí que a Palestina l’art fa temps que té caràcter de profecia. Qualsevol artista, com ara Hala Alyan, és profeta: «Quan això hagi passat no haurà passat, hi haurà silenci».

La massacre imposa una dimensió fantasmal, en la qual sembla que només l’espiritualitat funciona ja com a guia dels vius per a sobreviure, i perquè els màrtirs morts no marxin del tot. Els fantasmes, ho sabem, són la permanència de penes i dols inconclusos, però també la forma en què s’expressa la memòria i el desig de justícia quan el record ha estat censurat, prohibit, manipulat. La poesia (com la religió, com la consciència revolucionària) permet recordar i pensar més enllà de les lleis. En aquest sentit espectral, és un reducte inalterable d’esperança. Per això, més enllà de la banalitat dels mitjans de comunicació i la desinformació amb què ens bombardegen, Si dius Gazaentra a les nostres estanteries com un fantasma que no podem veure però sí palpar. Potser el llibre no ens farà entendre què és néixer, morir i créixer en mig d’un genocidi, però sí sentir més nostra la injustícia, copsar la seva dimensió íntima, totalitària, en el marc d’un règim que imposa l’apartheid, la violència xenòfoba i el control social extrem com a forma de vida i de treball. Perquè com la solidaritat militant, la poesia revolucionària –definició exacta del que hom pot trobar a Si dius Gaza– sempre va més enllà de l’agitació. És part d’un manual pràctic de (super)vivència proletària a escala global, magisteri per als oprimits i explotats d’arreu:

Si dius Gaza, has de dir [ ].
Si dius [ ], has de dir [ ].
Aquestes són les regles.
Si hi ha un micròfon, no pots cantar.
Si hi ha una càmera, no la miris de front.
Aquestes són les regles.(p. 28)

Evidenciar la dominació. Aquesta és la seva valia, que la fa un dels vehicles més profunds de solidaritat. A través de la poesia palestina actual som capaços d’acudir a l’èpica, al sacrifici, a la integritat moral que ens cal per combatre el sionisme i l’imperialisme a casa nostra. Però també, i no menys important, a la burla, a la paròdia i a la ridiculització dels mites de l’enemic, fins al punt que ningú el pugui prendre seriosament, com en aquest poema de Basman Derawi:

La formiga voldria construir ca seva
A dalt d’un arbre alt
Perquè ningú la pogués confondre
Amb un túnel de Hamàs

[…]

L’home voldria que el cul no tengués forat
I que Déu hagués dissenyat
Un altre sistema excretori
Perquè ningú el pogués confondre
Amb un túnel de Hamàs.

TONI GRANXI

[Podeu adquirir el llibre en línia a: https://calumnia.sumupstore.com/producto/si-dius-gaza-poesia-palestina-actual]

[1]Juntament amb la coordinació de Fruela Fernández Iglesias, han participat en les traduccions Mohamad Bitari, Margarita Castells Criballés, Noèlia Díaz Vicedo, Gabriel Dols, Myriam Fraile Gómez, Catilena Gili Ramis, Aina Gomis Sintes, Deïna Lillo Aguirre, Eduard Moyà, Maria Palmer i Clar, Joanaina Rosselló, Clara Ruiz Anguera, Júlia Servera Mir, Aina Triay Andreu i Aina Vidal Pérez.

Per seguir l'actualitat del Butlletí Antiimperialista de Mallorca, consulta el nostre perfil d'Instagram (butlleti_antiimperialista), subscriu-te al nostre canal de Telegram o visita la web butlletibam.cat. Si vols col·laborar amb un article o una altra aportació, contacta'ns a butlletiantiimperialista@gmail.com.