5-A, tres en ratlla: contra l'imperialisme, el negoci immobiliari i la guerra

Imperialisme neoliberal, financerització, crisi immobiliària

Segona meitat dels 70: el projecte imperialista, fase superior de la dominació capitalista en base a oligarquies financeres, grans monopolis i trànsits intercontinentals de capitals –sota l’hègira dels EUA i les seves organitzacions hegemòniques (FMI, BM, OTAN, OMC)– topà amb una de les majors crisis d’entre les crisis periòdiques que constaten la inexorable caiguda de la taxa de guany que Marx preveié com a tendència històrica. Com a resposta als entrebancs del procés d’acumulació, els capitalistes individuals i col·lectius del bloc imperialista (i, tot seguit, de la resta del món) es valgueren de tot un conjunt de contratendències neoliberals que duien per bandera la desregulació i la financerització econòmica. Aquests nous motlles materials i ideològics de l’imperialisme (que l’embat aranzelari de Trump posa en entredit, però no extingeix) impulsaren l’externalització industrial enllà d’Occident i la transformació dels centres imperialistes d’espai de producció de mercaderies a nuclis d’especulació. Un dels principals nínxols que ha cavalcat aquesta nova realitat ha estat la liberalització i la mercantilització del sòl que, en definitiva, ha obert les portes al negoci immobiliari.

Evidentment, les relacions de propietat relatives a l’habitatge no n’han quedat al marge. En especial a partir dels 80, la tendència general dels Estats capitalistes s’ha dirigit cap al desmantellament d’anteriors circuits jurídico-financers que oferien certa estabilitat a importants capes de treballadors, fos a través de sostre públic o de regulacions orientades a bastir aparents «societats de propietaris, no de proletaris» –en paraules d’un ministre de Franco. Tot plegat afavorí que el rellançament econòmic vengués fortament marcat per l’augment del volum d’activitats relatives al negoci immobiliari. L'evolució progressiva de les grans ciutats, d'espais pensats per la reproducció social (sempre amb patrons classistes) a hubs d'inversió especulativa i revolorització d'excedents, condensa a escala una intensa fase de desenvolupament global que, com exemplifica el «miracle espanyol» entre els 90 i primers del nou segle, s’ha sostingut sobre bimbolles que, en esclatar, han desfermat crisis. Des del 2008 en patim els efectes redoblats amb deutes i dificultats de crèdit, estrangulament laboral i, com va més, dificultats per tenir una estabilitat residencial i desnonaments que ja no només afecten a les capes més proletaritzades de la classe treballadora i posen en perill l’efecte classe mitjana que l’Estat impulsà precisament en base a l’habitatge per legitimar-se. Tanmateix, aquest rumb empobridor no ha fet que les prioritats imperialistes s’allunyin d’unes lògiques especulatives que a curt termini són garantia de competència i benefici capitalista, però a la llarga duen a un món de (menys) rics més rics i (més) pobres més pobres i a noves crisis productives, ecològiques i bèl·liques.

A més, la contracció de la taxa de guany que agreuja la competència entre capitalistes no sols impulsa la voracitat d’empreses multinacionals; com un mirall deformat, petits empresaris i rendistes s’apunten a una carrera de fons (suïcida, per la majoria) cap a noves rendibilitats a lloms de la compravenda de cases i pisos. Aquesta realitat expansiva, mimètica, del negoci especulatiu que barra la porta a la compra/lloguer a més i més sectors de treballadors, respon al procés de gestació neoliberal de la forma de capital més agressiva i internacionalitzada de la història. La financiarització ja no és (només) cosa de bancs, sinó sobretot del que Lapavitsas anomena «sistema bancari a l’ombra», format per tota mena d’entitats financeres no bancàries com els fons d’inversió. Com prova l’expansió global d’un dels més potents, el gegant immobiliari estatunidenc BlackRock, aquests agents són centrals en els actuals processos de concentració de capital. Pel que fa a l’Estat espanyol, BlackRock té lligams i aliances amb CaixaBank, Santander, BBVA, Repsol, Iberdrola, Naturgy…

El domini sobre l’habitatge d’aquests fons carronyaires no només s’explica amb la metàfora dels voltors. També és important atendre al seu caràcter parasitari per copsar com les institucions estatals (federals, autonòmiques, locals) o interestatals han acomodat els seus interessos a les normes financeres globals i els ordenaments jurídics nacionals, cosa que s’ha traduït amb la desregulació de tot tipus de proteccionismes en matèria de sòl i habitatge. I quan han trobat entrebancs en aquest sentit, la corrupció política –molt vinculada a les finances immobiliàries– ha fet la resta. La història recent d’Espanya, i en concret la realitat mallorquina, resulten del desenvolupament d’una era imperialista neoliberal que ha reduït a mínims la sobirania estatal (també en matèria de drets) per emmotllar cada regió a les necessitats del capital internacional: l’especialització constructiva i turística, el creixement sobre ficcions especulatives, l’obligació d’invertir en la guerra i quadrar files al «bàndol correcte», etc. Així ho constaten una riada de lleis fiscals, industrials, de dèficit i, pel tema que ens ocupa, la Llei del sòl de 1998. Dictada per la UE en temps d’Aznar, no només obrí la porta a interminables pelotasos criminals, sinó que permeté el segrest definitiu de l’habitatge per part del capital. En el cas de les Illes Balears, hem de vincular aquesta realitat amb el creixement d’un sector que també ha estat motor del rellançament de l’acumulació en temps de crisi productiva: el turisme. Bona part dels immobles finançats, comprats o robats per fons d’inversió tenen un ús vacacional i contribueixen a l’escalada de preus.

Destruir llars per construir cases: militarisme i guerra imperialista com a solució de la geopolítica immobiliària a si mateixa

En plena expansió mundial de la dimensió especulativa del capital, les relacions polítiques internacionals i els conflictes geoestratègics han tendit a expressar-se cada vegada més com si de transaccions immobiliàries es tractassin. Avui la geopolítica no només s’assembla formalment als negocis d’aquest sector, sinó que directament els magnats immobiliaris abunden al capdamunt de la cúpula imperialista. Trump ocupa el Despatx Oval, i ha col·locat com a representant dels EUA a l’Orient Mitjà un inversor multimilionari com Steven Witkoff. A més, els directors dels majors fons especulatius (com Laurence Fink, de BlackRock) han passat de rebre un tracte ambivalent per part de la socialdemocràcia i el reformisme liberal europeu a ser rebuts amb tots els honors a La Moncloa, l’Elisi, Downing Street… Amb aquesta realitat institucional, si ens acollim a la màxima que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, es fa palès que si en l’actual conjuntura el capital i els seus titelles ens empenyen a una escalada militarista d’abast mundial és perquè veuen en l’amenaça o en l’acció bèl·lica un trampolí per rellançar l’acumulació en base a les finances i l’especulació immobiliària.

L’exemple més clar és el «Pla de Desenvolupament de Gaza» que posà damunt la taula Trump, expressió geopolítica directa del negoci immobiliari global. Segons aquesta, tots els territoris són propietats a l’abast del comprador interessat, el que possibilita que els actors més ben situats econòmicament tenguin dret a l’acumulació immediata, gairebé unilateral. Així, la llei internacional cedeix el lloc a tècniques i mentalitats de promotor immobiliari, sempre a la recerca de gangues, i la diferència entre comprar i conquerir es fa encara més tènue. En aquest marc, les legitimitats històriques que habitualment havien permès reconèixer a qui pertanyia un territori o altre pesen cada vegada menys al costat de la seva rendibilitat a ulls dels inversors –l’extracció de rendes del sòl i l’impuls de l’especulació immobiliària. Dit això, si reprenem la comparació entre l’evicció de famílies treballadores de qualsevol metròpoli del món i la neteja sanguinària de palestins que duu a terme Israel a Gaza, veim clarament que la diferència de grau i de forma tenen un mateix fonament, i només disten en quant a moment.

Hi ha qui encara pensarà que és injust comparar el tracte que reben els palestins que es neguen a abandonar la seva terra amb la dels veïnats desallotjats dels barris obrers de Palma, Barcelona o París. Potser no tenen en compte els nivells d’autoritarisme rampant d’institucions polítiques i policia quan topen amb la resistència veïnal i de col·lectius organitzats que lluiten pel dret a l’habitatge. Són violències i repressions que prefiguren el que passaria si, més enllà de resistències, hi hagués una revolta massiva disposada a passar a l’ofensiva contra els interessos del negoci immobiliari. És en aquest sentit que un moment –en relació amb el grau de deshumanització, d’opressió, però també de resistència organitzada– difereix de l’altre, tot i que ambdós contextos formen part d’una mateixa dominació i d’una mateixa lluita de classes de caràcter global. Si és necessari fer èmfasi en aquesta comparativa és perquè és imprescindible que més i més treballadors dels centres imperialistes que pateixen quotidianament l’expulsió dels seus barris s’identifiquin –tot i l’horror incommensurable que els separa– amb el patiment i la lluita dels palestins quan tenguin notícia de, posem per cas, campanyes immobiliàries d’empreses israelianes que projecten xalets unifamiliars entre les runes de Gaza en ple genocidi per oferir a nous colons «una casa i una vida al costat del mar».

Aquestes campanyes sobten, també els vídeos de Trump sobre la «reconstrucció turística» de Gaza, però al cap i a la fi mantenen l’essència de l’administració Biden. Com assenyala Mike Davis, el pla d’expulsió dels natius palestins no deixa de ser un reflex dels desallotjaments massius als ghettos urbans i de les deportacions que es practiquen als EUA i tants països, i que troben explicació última en l’estratègia neoliberal per mantenir el procés d’acumulació capitalista i els domini imperialista dels mercats. Pel que fa a Israel, els intents d’ocupar i repoblar Gaza són una passa més en la direcció de les polítiques econòmiques que han impulsat el creixement del país després de la crisi del 2008. Tot i que l’alçament de la resistència palestina n’ha frenat la velocitat i el volum, l’entitat sionista fa dècades que camina cap a la desregulació i la primícia del sector immobiliari, especialment de la mà d’un turisme que només es pot consolidar a costa de l’augment de l’apropiació colonial de terra, recursos i mà d’obra del poble palestí.

El boom constructiu i l’especulació immobiliària són a la base del poder d’Estat israelià, també dels partits que dirigeixen la colònia i exigeixen més terra, més botí, més sang. Però la conquesta de Gaza no només cerca una «Riviera» per oferir a inversors internacionals, sinó que es justifica com una necessitat interna davant els problemes que la neoliberalització de l’economia sionista ha generat al projecte de colonització de Palestina, l’èxit del qual passa perquè més i més colons s’hi vulguin assentar. Avui Israel és un dels països on és més car viure, un paradís pels especuladors: des del 2007, el preu de l’habitatge s’ha incrementat un 200%. Tot com a resultat de la completa liberalització del sector, amb projectes d’inversors euroamericans decidits a convertir en ciutats de gratacels els assentaments que els colons funden sobre terra robada. Aquests projectes, però, requereixen altres llocs on reubicar els colons més pobres, desplaçats de Tel Aviv o Jerusalem per la gentrificació. La continuïtat de l’Estat israelià i la bonança del negoci immobiliari es troben íntimament lligats entre sí, així com a l’avanç del genocidi dels palestins. Vet aquí l’arrel criminal del sionisme.

Però el cas d’Israel no és més que un exemple de la relació entre l’empresa bèl·lica i el negoci immobiliari en el marc de l’imperialisme. Una dinàmica que també podem analitzar en miniatura si pensam que el capitalisme també compta amb tot un exèrcit de policies, empreses de desocupació, màfies, etc., per defensar les seves rendes. Unes xarxes i institucions que s’emmirallen i emulen el bel·licisme dels Estats i, quan aquest s’accentua, donen peu a l’auge de discursos i pràctiques quotidianes autoritàries, xovinistes, reaccionàries. Tornant a l’escala internacional, no podem tancar l’article sense referir a altres processos en marxa que exposen el creixement de la jerarquia del negoci immobiliari i els seus lligams financers i industrials, com és la pretensió estatunidenca sobre Groenlàndia. També, el desplegament massiu en una dècada escassa de projectes i capital associat a BlackRock i altres fons d’inversió immobiliària de la primera potència imperialista a una Ucraïna en guerra, els plans de reconstrucció de la qual apunten al clàssic mecanisme capitalista de «destrucció creativa». Al final, com ha revelat el Centre Delàs, són els mateixos fons d’inversió, els mateixos bancs i les mateixes multinacionals que preparen i nodreixen la guerra imperialista els que ens expulsen de casa, els que escampen la misèria als nostres barris, pobles i ciutats. Com més fort sonen els tambors de guerra i els projectes militaristes de les potències imperialistes, més creix la presència d’aquests fons –BlackRock n’és el paradigma– al nostre entorn. Per això podem dir que més que l’existència de tractats comercials i bases militars post-IIWW, que mostren símptomes d’esgotament evident, és la presència arreu del món de fons d’inversió immobiliària estatunidencs el que fa de termòmetre de l’hegemonia imperialista als nostres dies.

No és a la institució burgesa, és al carrer: més enllà de la cosmètica monopolítica

Les respostes al problema de l’habitatge demanden una aproximació que posi l’especulació, la inversió massiva d’agents estrangers en béns immobiliaris i la turistificació que catapulta els preus en relació amb els processos descrits. No basta reconèixer que a Mallorca cada vegada més gent viu al carrer perquè no pot accedir a un habitatge digne. Tampoc denunciar que qui aconsegueix accedir a un lloguer deixa el 60% del sou a les butxaques d’inversors i rendistes. O que si som capaços d’adquirir una propietat ens hi van els estalvis de 12 anys treballats, quelcom que deixa les possibilitats d’emancipació del jovent en molt mal lloc. Són fets documentats i admesos per la premsa i pels polítics que fins ara han tancat els ulls. Fins i tot pels inversors i els seus canals de propaganda, que miren de minimitzar la situació per continuar amb el negoci.

També hem d’assumir que qualsevol solució efectiva passa per acceptar que les respostes rauen lluny de les institucions burgeses i la política reformista. A L’Imperialisme…, Lenin assenyalà que «la supremacia del capital financer sobre totes les altres formes de capital implica el predomini del rendista i de l’oligarquia financera, implica que un petit nombre d’Estats financerament ‘’poderosos’’ destaquen sobre la resta»; d’aquí, conclogué que «la forma de dominació monopolista penetra totes les esferes de la vida social, independentment de la vida i els règims polítics». Això implica que el negoci immobiliari se’ns dicta molt més amunt que l’Estat, tot i que amb la seva concurrència necessària. Per tant, creure que polítiques públiques i voluntats parlamentàries per si soles podran canviar el rumb de la realitat és caure en l’autoengany, i en la mentida quan les receptes cosmètiques només serveixen per mantenir vots, cadires i privilegis.

A escala local, hem vist com la prohibició del lloguer turístic a unifamiliars a Ciutat impulsada pel Pacte de Progrés no serví de res. De fet, ni tan sols s’aplicà, entre amenaces judicials de la patronal i la impossibilitat de les institucions burgeses de controlar als capitalistes. És el mateix que passarà quan s’aprovi la prohibició de nous lloguers vacacionals amb què el PP intenta contenir la protesta, cada vegada més àmplia. Feta la llei, feta la trampa. Sinó que ho demanin als promotors socialdemòcrates de la Llei de l’Habitatge (2023), que s’ha demostrat fonamentalment impotent a l’hora de barrar el pas a la mercantilització de les nostres cases. I, de rebot, ha afamat encara més les ànsies de benefici dels «petits propietaris» (segons la llei, són petits fins que no superen els 10 habitatges –sí, la llei l’ha aprovat una ministra d’habitatge del PSOE que viu de les rendes de les seves 7 propietats).

Tots aquests fracassos alimenten la misèria, i alhora esperonen el descontent i la mobilització. És en aquest marc de conflicte que hem d’evitar que el problema de l’habitatge s’assimili a una qüestió purament abstracta i pràctica, deslligada de la totalitat capitalista, com ja criticà Engels als socialistes utòpics del segle XIX. Les dificultats per aconseguir habitatge a Mallorca ni tenen l’origen en una suposada sobrepoblació o migració massiva com apunta la dreta, ni són el reflex d’un model turístic que cal embridar i diversificar, com conclou l’esquerra. Són expressió de la situació de conjuntura i de les necessitats/prioritats del capitalisme, així com d’una lluita de classes que, per moments, s’aguditza. En temps de crisi i fantasmes de guerra les institucions i la política burgesa –més enllà del voluntarisme– només poden maquillar el conflicte i plantejar solucions superficials. Mentrestant, la realitat s’imposa i l’Estat continua i continuarà transferint recursos a grans empreses i fons d’inversió multinacionals que guien el negoci immobiliari i la indústria de la guerra. Per això és tan important que avancem en l’organització independent dels treballadors, reforcem les capacitats de mobilització i afinem anàlisis i propostes que circumscriguin els problemes concrets al marc d’alternatives revolucionàries que impugnin el sistema d’arrel. En aquest camí, la manifestació de demà, 5 d’abril, és una cita ineludible: contra el negoci immobiliari, contra la guerra, contra l’imperialisme que fonamenta la misèria.

Toni Granxi

Bibliografia consultada:

Davis, M. (2014 [2006]) Planeta de ciudades miseria. Akal.

Engels, F. (2006 [1872]) Contribución al problema de la vivienda. Fundación Federico Engels.

Lenin, V. (2017 [1917]) L’imperialisme, fase superior del capitalisme. Tres i Quatre.

Marx, K. (2009 [1894]) El capital (t. III). Siglo XXI.

Rodríguez, E. (2022) El efecto clase media: crítica y crisis de la paz social. Traficantes de Sueños.

Fonts de les dades que nodreixen el text:

https://contracultura.cc/2025/04/01/acumulacion-residencial/

https://rebelion.org/imperialismo-y-rivalidad-economica/

https://jacobinlat.com/2025/03/trump-y-el-imperialismo-inmobiliario/

https://icgs.org.il/en/publications/israel-housing-prices-part-1/

https://www.europapress.es/illes-balears/noticia-baleares-situara-cabeza-incremento-precios-vivienda-2025-subida-79-20250326142456.html

https://cadenaser.com/baleares/2024/04/18/los-baleares-tienen-que-destinar-12-anos-de-sueldo-integro-a-pagar-una-vivienda-radio-mallorca

https://www.mallorcadiario.com/los-baleares-destinan-un-63-por-ciento-de-su-salario-al-pago-del-alquiler

Per seguir l'actualitat del Butlletí Antiimperialista de Mallorca, consulta el nostre perfil d'Instagram (butlleti_antiimperialista), subscriu-te al nostre canal de Telegram o visita la web butlletibam.cat. Si vols col·laborar amb un article o una altra aportació, contacta'ns a butlletiantiimperialista@gmail.com.