12.000 anys de ment Patriarcal

Justo Fernández, del qual deixam una breu ressenya, amb la qual es presenta, és ben segur un home que ha tocat el fons de l'infern, com ell mateix sovint descriu, fet que permet assolir consciència des de la vulnerabilitat, considerar que la masculinitat tarada comporta l'oportunitat d'afrontar de cara, realitzar un apropament des de la biografia personal, per tal de reconèixer la urgència del canvi de paràmetres, respecte al que pels homes ha de ser la identificació dels trets configuradors dels models tòxics dels quals desembolicar-nos íntegrament.

Amb '12000 anys de ment patriarcal' Justo Fernández ens descriu sense gens de vergonya, sense cap mania, quins cal que siguin els camins a identificar per anar assolint una consciència transformadora.
No hi ha cabuda per a la indiferència. Encetant debats i aportant una visió que comporta radicalitat, arrels per a rompre amb les velles estructures.

Qui és Justo Fernández

Nascut a Santander, fa 53 anys.
Escriptor i divulgador. Activista per la igualtat.
Expert i investigador en masculinitat, narcisisme masculí i addiccions.
Coautor de la col·lecció de llibres: 'Diàlegs Masculins - La masculinitat tarada'.
Autor de la novel·la 'Tu cocaina y la mia - Diario de un narcisista', entre d'altres.
Creador i intèrpret del Monòleg 'ONVRES, una visita guiada a les clavegueres de la masculinitat'.

Podeu trobar més informació a https://bit.ly/30OkW0j

També podeu escoltar una conversa amb ell, a la secció de ràdio HomesTransitant a Ona Mediterrània: https://bit.ly/2HIwCwu

12.000 anys de ment Patriarcal

Els homes ens hem apoderat històricament de tot corrent de pensament. És la nostra estreta i excloent manera de mirar el món la qual hem convertit en doctrina, vomitant creences, religions, ideologies i estructures de poder, no importa quines siguin aquestes. Per això hem transmès deliberadament i interessadament que les conductes, actituds i aptituds masculines hegemòniques han de ser referent de tota la humanitat. L'exemple més notori és el de la selecció del més fort, el capacitisme, la violència, la desigualtat i la submissió inculcats com el paradigma inherent a l'humà.

I això és trampós i fals.

Darwin va explicar el món com un home. I els homes ho apliquem sense pudor sotmetent, per començar, els nostres semblants, que són tantes com nosaltres.

Nietzsche va arribar a dir que les dones tenen el pèl molt llarg i el cervell molt curt. Quin valor pot tenir qualsevol proposta de pensament provinent d'algú que creu una cosa així?

Buda va poder anar-se'n pel món a fer el seu «projecte personal» gràcies al fet que una dona va cuidar del seu fill. Així qualsevol, aprofitant-se dels privilegis masculins!

Marlon Brando i Bernardo Bertolucci van decidir enganyar l'actriu Maria Schneider, que en aquells dies tenia 19 anys, i emprar la mantega com a lubricant en l'escena d'agressió sexual del film 'L'últim tango a París'. «No volia que fingís la humiliació, volia que la sentís», va admetre el director.

Sempre em vaig preguntar per què a Neruda hauria d'agradar-li que estiguessis callada. Ara conec la raó: «La trobada va ser el d'un home amb una estàtua. Va romandre tot el temps amb els seus ulls oberts, impassible. Feia bé en menysprear. No es va repetir l'experiència». Mai es va penedir de ser un violador confés.

Sobre Gandhi, el paladí de la «No Violència», no ho escriuré jo, li deix a Mayukh Sen en Broadly: «Gandhi Was a Racist Who Forced Young Girls To Sleep In Bed With Him».

Extrec directament el text d'aquest article. Diu així: «Gandhi opinava que les dones abandonaven la seva humanitat en el moment en què patien una violació a mans d'un home. Creia fermament que els homes no eren capaços de frenar el seu impuls depredador bàsic i que les dones eren les responsables d'aquests impulsos, quedant a la seva mercè. La seva visió de la sexualitat femenina era igualment deplorable. Segons Rita Banerji en el seu llibre 'Sex and Power', Gandhi considerava la menstruació com la 'manifestació de la deformació de l'ànima de la dona per la seva pròpia sexualitat'. També considerava l'ús d'anticonceptius com una crida a la prostitució».

En definitiva, Gandhi es va interessar exclusivament a la pràctica de la no-violència entre mascles, perquè contra les dones, aquests éssers pusil·lànimes i incomplets, no li semblava rellevant i, segons la seva pròpia biografia, actuava en conseqüència.

Podria seguir desmuntant, un per un, la immensa majoria dels homes suposadament notables i il·lustres. És obvi que la maquinària patriarcal ens ha «domesticat» hàbilment inoculant-nos la seva estructura i jerarquia de valors masculins per admirar-los i elevar-los a la categoria de referents.

Són mites masculins que mai van haver-ho estat.

La raó d'aquest exercici necessari de desmitificació és simplement que aquests homes menyspreaven, sense embuts, la meitat de la Humanitat, les dones. És motivació més que suficient per tomar-los dels seus pedestals.

Del que no hi ha cap dubte és que totes les disciplines, sense excepció (ciències, cultura, art, religió ...), estan contaminades de tòxica masculinitat, violenta i supremacista.

I són moltes i molt greus les conseqüències d'aquest històric lideratge referencial de monocolor masculí hegemònic. Conseqüències interessadament tergiversades i ocultades per l'estructura masculina de pensament únic. El més notori és sens dubte l'ocultació del fet incontestable: la violència SÍ que té distribució per gènere.

L'any 2010, segons dades publicades per l'INE, el 91% dels delictes condemnats, en totes les seves formes i tipus (homicidis, violacions, abusos, robatoris, corrupció, falsedat, violència ...), varen ser comesos per homes. Només en el 9% dels casos la infractora va ser una dona. I a ningú se li escapa que les condemnes són només la punta d'un iceberg d'una realitat de crueltat i violència submergides, d'autoria amb igual distribució estadística.

Esgarrifós.

Jo no sé si la vida és de color de rosa, el que sé és que no és de color blau.

Que una repugnant conducta estigui normalitzada o respongui a un condicionament no eximeix de cap responsabilitat a qui actua d'aquesta manera.

I una vegada que s'és plenament conscient d'aquesta, sorgeix la voluntat de reparar el dany i de demanar perdó.

És aquí on neix l'energia per a la transformació.

Per això tots els homes hem de demanar perdó a consciència.
Perdó perquè cada minut de les nostres vides formem art i part d'aquesta orgia insuportable de sotmetiment patriarcal i masclista.

Perdó per participar confortablement acomodats en aquest pervers sistema.

Per començar hauríem de demanar perdó per acceptar votar en una suposada democràcia sabent que no es garanteix la paritat (per tant no hi ha tal democràcia).

Perdó per anar a esglésies on el Papa només pot ser home.

Perdó per acceptar un rei que havia d'haver estat reina.

Perdó també per rebre un salari (injustament més alt que el d'elles) treballant en empreses on els comitès de direcció, els que prenen les decisions, són majoritàriament masculins.

Perdó per dur els nostres fills a col·legis en els quals sabem que seran les seves mares les que ens representaran i és faran responsables a les AMIPAs.

Perdó per presumir dels nostres èxits personals, sabent que han estat elles les que, mentre els obteníem, han criat als nostres fills.

Perdó també per estar cada dia al voltant de bergants bavosos 'machirulos' i no atrevir-nos a dir-los res.

Perdó per haver pensat (i dit) tantes vegades allò de «Not All Men», a mi no me senyalis.

Perdó per creure'ns que com que no som «La manada» no tenim per què demanar perdó per res.
Perdó per creure'ns amb supèrbia masculina que estam nets de masclisme.

I, sobretot, perdó per no haver demanat perdó encara.

És una qüestió de responsabilitat.

La realitat ens està dient que la cooperació, la simbiosi, el mutualisme, la inclusió i la col·laboració entre iguals és el model transcendent, res masculí i profundament humà al qual té sentit dirigir-nos, però nosaltres seguim caminant en direcció contrària, després del mandat del nostre hemisferi-penis-esquerre.

Per això ara, estimada lectora, estimat lector, és temps de feminisme. És temps d'esperança.

És el moment que siguin elles les que transformin la manera en què el món mira al món.

El nostre temps de lideratges, de mascles alfa, arengues, llaunes i grandiloqüències masculines ha expirat.

La revolució serà feminista o no serà.

Ja hem patit 12.000 anys de ment patriarcal.

Ha estat més que suficient.

Justo Fernández

Aquest article, va ser publicat originàriament a: http://www.lapajareramagazine.com/12-000-anos-de-mente-patriarcal on el podeu trobar en llengua castellana.

El nostre agraïment a LA PAJARERA magazine, per cedir-nos el dret de publicar, inclosa la imatge les que acompanya, la versió al DESEMBOLICAR. http://www.lapajareramagazine.com/