Sílvia Suau: «Hem d'ajudar els refugiats d'avui. Nosaltres podem ser refugiats demà, com ja ho vàrem ser ahir»

Ets una persona vinculada als moviments socials de Mallorca, és a partir d'aquesta sensibilitat que entrares en contacte amb la realitat dels camps de refugiats?

La veritat és que el primer impuls va ser arran de tot el que va sortir als mitjans de comunicació durant uns dies al voltant dels camps de refugiats, la foto d'un nin mort a la platja de Lesbos que va ser portada a tots els mitjans... Aleshores vaig passar tres dies investigant a través d'internet per informar-me més, de sobte, tot allò va desaparèixer dels mitjans, però jo vaig seguir cercant informació i, com que tenia molts dies de vacances, vaig decidir que hi aniria per conèixer de primera mà el que estava succeint.

Per quina raó vares decidir anar cap a Quios?

Vaig saber que Quios és el lloc on arriben milers de persones, ja que és l'illa grega més propera a Turquia. És un punt calent per la seva proximitat amb Turquia.

Parlam de l'estiu de 2016, quan te'n vas cap a Quios, que hi trobares allà?

Idò just en arribar, me va venir a rebre un company grec amb qui havia contactat i em va dir «anirem a berenar a un lloc que t'agradarà» i em va dur directament a un cap de refugiats, a una tenda de campanya d'una família kurda, que ens varen oferir te i tot el que tenien. Jo no m'esperava gens aquest inici. Totd'una ens varen acollir molt bé. Per a mi va ser un xoc des de bon començament.

Que hi vares fer allà?

Teníem claríssim que no havíem d'estar a cap ONG. Almenys a cap ONG de les grans. Estaven en contacte amb gent d'allà que ens explicava què calia fer. Sí que hi havia contacte amb les ONG a l'hora de fer i repartir el menjar, però a l'hora d'organitzar activitats, de fer dinàmiques amb joves, ho varem organitzar pel nostre compte.

Quina era la realitat del dia a dia en els camps de refugiats aleshores, a l'estiu?

A Quios, que és allò que conec de primera mà, hi ha 3 camps un militaritzat i dos oberts, el dia a dia és el que pot ser en un lloc on hi ha 1.200 persones concentrades i, per exemple, només 25 banys. El que hi ha són coes constants per qualsevol cosa, per anar al metge, per menjar, per recollir unes sabates quatre números més petit del que necessites... És la denigració permanent de l'existència humana.

Se suposa que aquests camps son provisionals i que la gent que hi ha allà espera qualque cosa. Què esperen?

Hem de tenir en compte que a Quios, bàsicamernt, hi ha sirians que fugen de la guerra. La gent que pot fugir d'una guerra és gent que té uns certs recursos, que han pogut pagar a la màfia un passatge, mestres, metges, infermeres... arriben i esperen trobar un lloc segur mentre s'acaba la guerra. Troben una espera permanent, una llarga espera per una resposta, que quan arriba és «et traslladam a un altre camp de refugiats» sense cap tipus d'esperança.

La majoria de refugiats a Quios són sirians de classe mitjana, amb doblers... Quins altres perfils s'hi pot trobar?

Sirians, també Iraquians i afganesos que pretenen aconseguir l'estatut de refugiat. També hi ha gent que ha travessat mig continent africà a peu, un viatge de mesos o anys. Aquesta gent feia feina a Líbia, i ara a Turquia, en condicions terribles, fins que tenen doblers suficients per comprar un passatge i travessar la mar i anar cap a Europa.

Quin somni tenen?

El somni d'assolir una vida digna, però Europa no els dóna aquest mínim de dignitat.

Vares tractar amb nins, ells ho viuen diferent no són ben bé conscients del que els passa...

Són nins que per ventura no son ben be conscients, però que han viscut una guerra. És a dir, nins que han viscut coses que ni tu ni jo hem vist mai. Per tant nins que en la seva innocència son molt forts. Jo ho pensava «animeta, amb tot el que has passat»... els nins també són la motivació principal de moltes famílies que han perdut l'esperança i que ja només resisteixen pels seus nins...

I ha arribat l'hivern. I les imatges de patiment que ens arriben, són imatges terrorífiques.

Sí, els camps tots nevats. Així com estaven a l'estiu, no me vull imaginar com estan ara. Hi ha hagut persones que els han hagut d'amputar dits per congelació. Cremen fems i tot allò que troben per poder-se escalfar. Cremen el que no tenen per poder sobreviure a les temperatures sota zero.

Què es pot fer des de Mallorca per intentar pal·liar aquest patiment?

Nosaltres podem fer esforços, però seran gotes que desapareixeran damunt l'arena. És un problema del sistema. És un problema sistèmic. Fins que no es canviï el sistema hi haurà països molt rics i països molt pobres, hi haurà gent que creurà que la seva religió és millor que les altres... Des d'aquí el que podem fer és parlar-ne tot el que puguem, llegir tot el que puguem, informar. Hi ha molta gent que encara ara no es conscient de la realitat que s'està vivint a l'altra banda de la Mediterrània. També es important Anar cap allà, veure-ho amb els propis ulls. Fa 80 anys passava a Alemanya...

Fa 80 anys alguns dels nostres padrins caminaren cap a França, on varen ser concentrats en camps de refugiats

Efectivament, això que ara passa a les illes gregues i italianes, abans va passar aquí, i pot tornar a passar.

I aquestes recollides de roba que fa gent amb ganes d'ajudar?

A Grècia hi ha contenidors gegants plens de roba apilats. Que ningú reparteix. Es pot enviar material sempre que tenguem gent allà que el recollirà i se'n farà responsable. Si es vol fer alguna cosa, cal contactar amb cooperants d'allà perquè diguin què han de menester.

A banda dels camps, hi ha una realitat diguem-ne prèvia, la realitat de la gent que intenta travessar la mar, alguns en petites barques inflables, i una gent que intenta ajudar-los enmig de la mar.

Efectivament. Gent que es juga la vida. Per exemple els bascos de 'Salvamento Marítimo Humanitario' o els catalans de 'Proactiva', entre ells un company mallorquí, que es gent que, amb els seus vaixells, ajuden la gent que naufraga. Fa pocs dies, 110 persones procedents de Líbia haurien mort, si no fos per la seva intervenció. Ajudar aquestes organitzacions també és una manera segura de col·laborar.

I a un nivell més general, quina reflexió final ens pots oferir?

La tasca de qui governa és fer lleis, però és tasca de tota la societat que aquestes lleis siguin justes per a tothom i si nosaltres restam impassibles davant la necessitat d'ajuda que tenen els refugiats d'avui, ens convertim en còmplices de la injustícia. Nosaltres podem ser refugiats demà, com ja ho varem ser ahir.