Constanza Barraza, xilena d'Algarrobo. | R.Pherrer

TW
0

Constanza Barroso arribà al món fa denou anys, a Algarrobo, comuna xilena del litoral central de la regió de Valparaíso, coneguda com "la capital nàutica de Xile". Amb tretze anys va venir a Mallorca amb tota la família: el pare, la mare -que és molt decidida i fou el vertader motor de l'aventura- i quatre germans, i deixà enrere els padrins, onze oncles i una bona colla de cosins. Aleshores, el pare, que treballava a la construcció i és músic i cantant, havia sofert diverses operacions quirúrgiques, a causa d'un greu accident laboral que, segons els metges, l'havia de deixar definitivament en una cadira de rodes. Així que la valenta matriarca l'envià tot sol cap aquí, convençuda que aquest pas milloraria la seva salut i l'economia familiar. Al final, van poder reunir-se tots i començaren una nova vida.

Aleshores, la religió havia adquirit un paper important per a tots vosaltres...
Sí, perquè quan el meu pare s'hagué recuperat de l'accident -que teòricament l'havia de deixar en cadira de rodes de manera indefinida-, començàrem a freqüentar l'església. Ell entrà al cor i la mare i els fills férem el mateix.

Com imaginau el Déu que us va fer costat?
No ho sé. Com una idea abstracta, una entitat que no es veu però notes que hi és. I això et fa sentir bé, sobretot en els moments difícils. És com una alegria interior.

Però si existeix aquest Déu que a vosaltres us ha fet bé, com és que permet que hi hagi tanta pobresa al món?
Sí, és cert. Això em sap greu. Si fos per mi, ajudaria tanta gent! No entenc que hi hagi tanta pobresa i violència.

Us considerau massa jove per tenir un amor estable?
No, tenc un pretendent mallorquí. El vaig conèixer gràcies a una amiga que fa judo i n'estic contenta, perquè la seva família m'ha acollit molt bé.

Ara que heu entrat dins una família mallorquina, aprendreu català?
Sí, ell sempre m'ho retreu, em diu: "Quan el parlaràs?". Però em fa un poc de vergonya. A l'institut te'l fan parlar, però encara em falta confiança per fer-ho, així que només hi dic algunes paraules.

I la família?
Quan arribàrem, la mare i un dels meus germans feren un curs de català. Jo els agafava els llibres i no m'era difícil d'entendre'l. I tenc ganes d'aprendre'n més. M'agraden molt, les llengües noves!, així que deixaré de costat la timidesa i m'amollaré més.

Sou una parella moderna o de les antigues? Ja viviu junts?
No, encara no, fins que ens casam. Per la seva part, ja ho faríem, però la meva família és diferent. Aquí hi ha una ment més oberta, però, a Sud-amèrica, fins que no et cases, no vas a viure amb la teva parella.

Però si només depengués de vos, ho faríeu?
Sí, crec que sí, perquè estic molt contenta.

Què us en va agradar, d'ell?
En aquests darrers anys, una sèrie d'al·lots m'han proposat de sortir amb mi, però ell ha estat el més sincer. Es preocupa moltíssim de mi, és un cel.

A més d'estudiar, us dedicau a la dansa popular xilena. Fins a quin punt és important dins la vostra vida?
Sempre m'ha agradat i sempre m'agradarà, ho duc a la sang des de ben menuda. No podria viure sense la música i la dansa. Quan vaig arribar, vaig entrar als casals i hi he fet tots els ritmes llatins, tot i que no he anat mai a una escola de dansa. M'agradaria professionalitzar-m'hi.

Teniu la idea de tenir molts de fills, com és tradició en la vostra família?
M'agradaria tenir-ne dos -o tres, com a màxim-. Però, és clar, si en vénen més, s'ha de pensar que un nin també és una benedicció.

És un tema urgent?
No, encara falta molt. Fins que no solucioni el meu futur, els estudis i no tingui una feina estable, no volem tenir fills. Vull estar segura que si duc un nin al món tindré quelcom per alimentar-lo, una casa on dormir... això és el que jo vull.

Us preocupa saber quina és l'educació adequada per a ell?
Aquí són molt importants el respecte i l'afecte. Sobretot cal ensenyar-li a diferenciar allò que està bé d'allò que està malament. Per exemple, no m'agrada que aquí els nins ja diguin paraulotes de petits. Te'n poden amollar alguna, i et fa gràcia; però, si ho fa sempre, trob que resulta ofensiu i la gent pot pensar que no has sabut educar-lo!

Què us ha ensenyat, de moment, la vida?
He après a valorar el meu país i tenc moltes ganes de viatjar al sud de Santiago, perquè no el conec. Quan ball les nostres danses, sempre m' emocion moltíssim! Ara que som aquí, vull representar la cultura de la meva terra.

S'ha de fer allò que sigui per fer realitat les il·lusions?
Quan una cosa et fa il·lusió, te l'has de qüestionar tant com sigui possible, per no equivocar-te. Però també t'has d'arriscar, com ho férem nosaltres mateixos quan venguérem de Xile: hi havia entrebancs i incògnites, però, al final, tiràrem endavant. I ens ha anat prou bé!