“Consider que la religió és un gran negoci”

En evocar la seva terra, a Linda Cosgrove li ve a la ment Irlanda, perquè els seus pares eren d'allà i la família hi anava cada any a passar l'estiu. Ara que fa trenta anys que viu aquí, enyora els prats i les vaques pasturant-hi plàcidament, però també sent melangia dels seus estimats racons de Londres, on va néixer el 1953. Quan vivia allà mai no imaginà que un dia, en retornar-hi deprés d'haver residit a Mallorca, se sentiria angoixada pel nou rumb de la vida ciutadana; avui dia l'atabala sobretot el metro estibat a hora punta i la sensació de perill, d'inseguretat que hi respira en fer-se de nit. La seva família, que era catòlica, fou presidida per un pare que treballà a la borsa, llavors en un hospital ("no sé exactament què hi feia") i finalment, durant els seus darrers anys laborals, col·laborà amb un dels fills, que havia muntat un negoci propi.

La mare, mestressa de casa amb quatre criatures, fou la típica irlandesa emprenedora i forta, dedicada per complet a criar la prole. A 22 anys, Linda vingué a l'Illa per fer de guia turística i decidí quedar-hi. Poc després començà a pujar graons fins que arribà a convertir-se en la mà dreta d'un dels personatges més destacats de l'hoteleria mallorquina.

En passar els anys, la infantesa ha arribat a ser "la vostra referència" principal?
No, potser perquè quasi no en tenc, de records d'aquella època. Només sé que va ser una infància normal i corrent. Diuen que era una nina molt rebel, que mon pare cada dos per tres havia d'anar a parlar amb les monges.

La feina realitzada és una sensació gratificant per vós?
He fet moltes coses, però potser el més guapo foren els meus quinze anys a l'hotel Son Vida, treballant amb el propietari, al cel sia, un senyor egipci, gendre de Nasser, que fou secretari d'Estat al seu país a vint-i-vuit anys! Vaig arribar a ser la seva mà dreta. Aheshores jo tallava una mica el bacallà. Era un temps de bona vida, en què menjava molt bé, en hotels de cinc estrelles...

Heu tingut, doncs, l'oportunitat de formar-vos una idea sobre el món àrab, però del d'altura.
Sí. Els àrabs que jo he tractat són molt correctes i cavallerosos. He conegut gent important, Kasoghi, Al-Fayed, i també famosos de tota casta. Una de les persones que més m'impactà fou Adolfo Suárez, per la bellesa que emanava. I també Iñaki Gabilondo, de qui estava platònicament enamorada!

Com es produí la vostra primera arribada a Mallorca?
Hi vaig arribar com a guia de Thompson, contractada des d'Anglaterra, amb quatre guies més, tots plens d'il·lusió; després d'uns dies formant-nos, ens mostraren l'Illa perquè poguéssim vendre excursions. Fou una època molt maca, devers els anys setanta, i molt ben pagada, perquè hi havia el boom turístic. Record que un estiu d'overbooking havíem de dir als turistes que anirien a parar a una altra destinació, perquè aquí no hi cabien, i una senyora de devers noranta anys em pegà amb el paraigua!

Entre Anglaterra i Espanya hi ha molta diferència de mentalitat?
Quant a la joventut, per exemple, veig els espanyols molt més sans que els anglesos, amb menys problemes, no tenen tanta mala llet. Dels britànics m'agrada el seu sentit de l'humor, tan sec, molt més graciós que l'americà, que no me'n fa gens ni mica, de gràcia! No m'arriba, no és subtil. I en qüestió de tarannà, l'espanyol és més obert, més honest amb ell mateix. L'anglès, o et vol impressionar perquè ha arribat molt lluny, o va néixer amb això i, aleshores, en passa olímpicament!

Les vostres actuals preocupacions són estrictament personals o més aviat socials?
No puc opinar sobre els que ho estan passant tan malament; sé que hi ha moltes famílies que no tenen per menjar, però no som capaç de concebre com se senten. Basta pensar que hi ha molts de pares de família que han passat els cinquanta que mai no podran tornar a fer feina.

Durant els darrers anys s'ha accelerat molt allò que en deim "progrés". Què té de bo i què de dolent?
El pitjor de tot és la gent jove que està traient carreres a les universitats i no tenen on anar en finalitzar-les. I els que surten d'altres formacions, no universitàries, i tampoc no troben feina. Conec persones d'una vintena d'anys que mai no n'han tinguda! Això no es podia concebre, abans. I també em preocupa el preu de l'habitatge, que hipoteca els nostres fills per a tota la vida.

Déu ens indicarà el camí?
No som atea, però em vaig empassolar anys d'estudiar en un col·legi religiós, vaig haver d'anar a moltes misses; i tot això, a canvi de què? D'una cosa que no saps si serà o no. Crec que la religió és un gran negoci -sobretot pel que acab de veure en tot això del papa-, però també entenc que per la gent creient que està malalta, per exemple, ha de ser meravellós poder dir "tenc càncer, però això no és la fi, jo tenc un lloc reservat allà dalt".