“Ens hem d'enfrontar amb la vida i lluitar junts”

El 1974 vingué al món i va viure una infància marcada pel seu pare, una bona persona però extremadament afeccionat a la beguda, que tenia un bon sou que s'esvaïa pel coll de la botella i pel fet que tenia una segona família.

Maria Joselya Barbasa da Silva és la tercera de quatre germanes i sempre ha estat preocupada pel patiment de la seva mare, però ho ha duit bé. Es considera una al·lota molt forta i està satisfeta d'haver estudiat magisteri, encara que en arribar a l'Estat espanyol els seus coneixements no foren reconeguts per cap casta de convalidació. Recorda amb melangia Recife, la seva ciutat, que és tan gran com Barcelona, més o manco; l'evoca com un lloc preciós, tropical, amb meravelloses platges que han consolidat la zona com a destinació turística. Joselya va rompre amb la seva vida al Brasil i amb una relació anterior en conèixer aquí, a Mallorca, Javier, de qui s'enamorà a l'instant i amb qui ha tingut dos nins: Javier júnior i Jasson. Actualment regenta, juntament amb el seu espòs, un bar a la Cabaneta.

Abans de venir, com era la vostra vida?
Estudiava, tenia 22 anys, però també treballava; a deu anys m'enfilava als arbres del mango i llavors els venia; amb allò em finançava els caramels, els xiclets... Al Brasil es fa això. Als quinze vaig començar a fer classes de lambada, però com que mon pare era com era...

Sospitàveu aleshores que un dia vendríeu a parar aquí. Com vàreu decidir fer el canvi?
Tenia una amiga a Espanya i em va dir d'anar a les Canàries, que allà podíem fer un xou brasiler, així que m'ho vaig començar a pensar. El meu al·lot no volia que hi anàs, però vaig comprar un bitllet d'avió i me'n vaig anar cap a Las Palmas.

Les coses marxaren bé des del primer moment?
Sí, em vaig guanyar molt bé la vida! Després vaig anar a Tenerife, des d'on enviava una part dels doblers al Brasil. Vaig comprar un pis allà i, tal com sempre havia pensat, el vaig deixar als meus pares, sobretot a ma mare, perquè no patís més.

I com va ser la vostra arribada a Mallorca?
Després de les Canàries, vaig venir a fer feina amb l'espectacle i vaig conèixer Javier, que ara és el meu home, que és d'Albacete i viu aquí des dels quinze anys. Tenia un bar a Son Ferriol. Un dia hi vaig anar a comprar aigua, perquè ballava en un col·legi proper, ens vàrem conèixer i va ser un amor a primera vista, perquè em donà el número de telèfon i, poc després, a la Feria de Abril, ens férem la primera besada. Fou una gran història!

Com veis la situació actual? Què està passant?
Jo no ho sé, però crec que el Govern té la culpa de tot i també, a pesar que som estrangera, pens que han deixat entrar moltíssima gent de fora que fa feina per menys doblers, malgrat que existeixen espanyols que han de poder fer feina, perquè són al seu país.
Pel que deis, sembla que teniu una imatge negativa dels polítics.
Sí, diuen una cosa i en fan una altra. Per exemple, els de Marratxí diuen que miren per tothom, però just aquí devora hi havia un mercadet i, perquè els cotxes dels visitants molestaven dos o tres xalets, ja que aparcaven davant les seves cotxeries sense gual, l'han traslladat al polígon i ens han perjudicat, als comerciants.

Aleshores, en qui pensau que hem de tenir confiança? Sou religiosa?
Crec en Déu, però no pot baixar del cel i arreglar les coses; ha de ser un ajut interior, que ve de la necessitat de creure-hi. Ho hem de fer nosaltres. Ens hem d'enfrontar amb la vida i lluitar junts, perquè si no, mai no aconseguirem res.

Què us ha ensenyat la vida fins ara?
N'he apreses moltes, de coses, però sobretot que hem de procurar fer moltes amistats, hem de mirar de ser forts i estar segurs de les coses. La vida és molt dura; jo abans plorava per no res i ara veig que hi ha molta gent que té menys que jo, així que he de donar les gràcies per la vida que tenc.