Criden a fer caure un mite: els additius no són dolents

Trontolla el paradigma que el millor aliment és el més natural. Tot i que el ciutadà d'avui vol llevar additius i química als productes que menja, aquesta naturalitat desmesurada no sempre és saludable. Tal com explica Carme Rosselló, catedràtica de química per la UIB, "la gent pensa que tot producte processat és una porqueria. I això no és ver". Podem trobar, de fet, dos tipus d'additius: els naturals i els químics. D'ambdós es poden extreure beneficis sense que suposin un llastre per a la salut humana. Entre els additius naturals, hi trobam la sal, que ha estat un mètode bàsic per conservar la carn i altres aliments durant la història de la humanitat. Encara s'usa en el pernil i en altres embotits, com en la xulla.

També el fum ha estat utilitzat com a mètode per conservar els aliments. El salmó fumat o el formatge fumat en són dos exemples de la història contemporània i del passat, respectivament. A les Illes de sempre s'han envinagrat aliments, com ara les olives i el fonoll marí. Així mateix, afegir sucre a productes derivats de la fruita fa que una confitura pugui aguantar tot un any, en comptes de les dues setmanes de vida que tindria una peça de fruita fresca. Ara bé, els hàbits de vida han canviat espectacularment. "Ara tenim altres necessitats, fet pel qual també necessitam altres additius", adverteix Rosselló. Es refereix així als additius que modifiquen el caràcter organolèptic de l'aliment. Aquí trobam els colorants, blanquejants, edulcorants, potenciadors del gust, els enduridors, els espessidors... Són extractes de plantes i animals, en alguns casos, i també substàncies químiques de síntesi.

Els conservants, per exemple, s'empren per als aliments empotats, però també se'n posa al pa, ja que redueix el desenvolupament de microorganismes (com ara la floridura). També hi ha antioxidants naturals, com la vitamina C i l'àcid cítric, que impedeixen que l'oli torni ranci. Els emulgents, com la lecitina, serveixen per fer una correcta emulsió de la maionesa. A més, hi ha espessidors, com ara els fets servir a les confitures, a fi que soguin més gelatinoses i es puguin untar còmodament a la llesca de pa torrat. Rosselló també hi afegeix els colorants: "Aparentment no hi són necessaris, però els consumidors els volen. Qui no vol que el seu gelat de maduixa sigui de color rosa? Els aliments entren per la vista".

Febre per allò natural

La professora Carme Rosselló assegura que la febre del producte natural no és raonable. "No és cert. Es poden afegir coses perquè augmentin la qualitat de l'aliment". Diu, per exemple, que una conserva natural por ser molt saluable i tradicional, però, si no s'empota bé, és tòxica per a la salut. Amb alguns productes, aquest perill desapareix. Rosselló creu, de fet, que el el problema més greu per a la salut no són els additius, sinó la dieta. "Cal menjar productes sasans i mantenir una alimentació molt variada", conclou.