Els secrets del sistema solar, desxifrats pels seus colors

Els colors d'un planeta poden revelar-nos detalls importants i indicar-nos quins val la pena investigar de prop. Així ho suggereix un estudi duit a terme per l'astrònoma de la NASA Lucy McFadden i l'estudiant de la Universitat de Califòrnia Carolina Cuervo, que descriu com diferenciar els planetes del nostre sistema solar en funció de la informació del color. Així, per exemple, distingim el blau del planetat Terra, que és causat perquè l'atmosfera dispersa els llamps de llum blava amb més força que els vermells, fet que motiva que l'atmosfera es vegi blava des de dalt i des de baix; o el color vermell amb el qual s'identifica Mart, causat perquè el seu sòl conté un material oxidat vermell, que és òxid de ferro.

El projecte, conduït per ambdues astrònomes, començà el 2008 i s'ha perfeccionat amb imatges de la Terra i d'altres planetes del sistema solar rebudes des de naus espacials, especialment aprofitant l'instrument d'alta resolució a bord de la sonda Deep Impact de la NASA. Amb tot, la idea era determinar el que podria semblar la Terra a hipotètics alienígenes i, eventualment, usar aquest coneixement per saber com detectar mons similars a la Terra al voltant d'altres estrelles.

Després de l'estudi de tota la informació disponible, es comprovà que les quantitats relatives de llum que passa a través dels filtres de l'instrument d'imatge utilitzat varien per a cada planeta o lluna i creen una espècie d'empremta digital de color de cada objecte. I és que l'equip va trobar una combinació de tres filtres diferents -blau, verd i vermell- que posa en relleu les diferències entre els planetes. En un diagrama especial de colors de planetes, creat pel mateix equip, es va determinar la base de similituds en les longituds d'ona de la llum solar que les seves superfícies i ambients reflecteixen.

Els gegants de gas Júpiter i Saturn s'apinyen a un cantó del diagrama, Urà i Neptú en un altre de diferent. Quant als planetes rocosos interiors -Mart, Venus i Mercuri- s'agrupen en el seu propi cantó de l'espai de color.
"Així, el mètode que hem desenvolupat separa als planetes", afirma Cuervo, alhora que assenyala que "fa que la Terra rebi una mirada única". Això suggereix que algun dia, quan es disposi de la tecnologia per recollir la llum dels exoplanetes individuals, els astrònoms puguin utilitzar la informació de color per identificar els mons similars a la Terra. "Amb el temps, així com els telescopis es fan més grans, hi haurà la capacitat de recollir llum suficient per observar els colors dels planetes al voltant d'altres estrelles", explica McFadden.

Un autèntic solitari

La Terra és un autèntic solitari en el color que mostra. La singularitat de les seves empremtes de color es deu a dos factors: un és la dispersió de la llum blava per l'atmosfera, que rep el nom de dispersió de Rayleigh, en honor del científic anglès que ho va descobrir. La Terra també es caracteritza en l'espai de color perquè no absorbeix una gran quantitat de llum infraroja. La causa d'aquest fenomen té l'explicació que la nostra atmosfera és baixa en absorció infraroja de gasos com el metà i l'amoníac, en comparació amb el gas de planetes gegants, com Júpiter i Saturn.
"És l'atmosfera terrestre la que domina els colors de la Terra -diu Cuervo- per la dispersió de la llum en l'ultraviolat i l'absència d'absorció a l'infraroig".

Amb el coneixement dels tres filtres abans esmentats, es pot proporcionar un "primer tall" per observar l'interès de les superfícies i atmosferes dels exoplanetes. "Hi ha algunes coses que podem dir dels colors, però n'hi ha algunes altres que no es poden dir sense informació addicional", indica Cuervo. Per exemple, si un exoplaneta mostra una empremta digital de color similar a la Terra, no significa necessàriament que el planeta tingui el cel blau i vastos oceans, però sí que ens indica que s'ha de mirar més de prop aquest planeta. Això seria un primer pas important per analitzar els gairebé 500 exoplanetes ja localitzats.

Potencialment habitable

Se'l coneix com a Gliese 581g. És un món que triplica la massa de la Terra (suficient per sustentar una atmosfera) i que es troba just al centre de la zona d'habitabilitat de la seva estrella, és a dir, dins l'estreta franja orbital que permet l'existència d'aigua en estat líquid. Si les dades es confirmen, el Gliese 581g seria el món més semblant al nostre de tots els que s'han descobert; tant, que podria albergar aigua i reunir les condicions necessàries per ser habitable. Malgrat tot, el fet que el Gliese 581g sigui considerat capaç de sustentar vida no significa que sigui un lloc agradable per viure-hi. I és que l'habitabilitat d'un planeta depèn de nombrosos factors.