Bruixes

Les bruixes espanyoles van sortir gairebé indemnes de la cacera que hi hagué a Europa des de mitjan segle XV fins al XVII, gràcies al fet que la Inquisició mai no les va considerar "un perill social". Almenys aquesta és la teoria de l'historiador francès Joseph Pérez, autor d'Història de la bruixeria a Espanya. "Les dones sentenciades a mort i executades per bruixes a Espanya són relativament poques, no passen de 10 o 20 en dos segles, una xifra que si la comparam amb el que succeeix a la resta d'Europa -on van ser cremades milers de persones- crida l'atenció", explica Pérez.

Aquest contrast entre allò que passa a l'Estat espanyol i a la resta d'Europa suposa per als historiadors una "originalitat", segons subratlla aquest hispanista membre de la Reial Acadèmia de la Història, condecorat amb la Gran Creu d'Alfons X, el Savi, amb l'Ordre d'Isabel la Catòlica i de la Legió d'Honor francesa. I aquesta "originalitat", afegeix, ha fet que alguns investigadors qualificassin els inquisidors espanyols com uns "advocats de bruixes". El contrast és "enorme", ja que a l'Estat els inquisidors s'escarrassen per cercar explicacions racionals al comportament de les bruixes, mentre que a la resta d'Europa els jutges duien a la foguera milers de dones culpables de confessar sota turment que eren mediadores del diable o que participaven en aquelarres, que normalment acabaven en orgies.

Les estadístiques mostren, segons Pérez, que a Espanya es varen jutjar tantes bruixes com a altres bandes; la diferència és que aquí les sentències van ser en general benignes. Poques vegades les cremaven, tret de Logronyo, el 1610. Per qui fos president de la universitat de Bordeus III (1978-1983) i director de la Casa Velázquez (1989-1996), el fet diferenciador espanyol cal cercar-lo en la diferent manera d'enfocar el tema de la bruixeria i en el tipus de tribunals als quals s'encomanaven les tasques de jutjar i sentenciar.

La cacera de bruixes comença a final de l'edat mitjana, quan l'Església decideix definir la bruixeria com una heretgia i un malefici, un crim excepcional condemnat amb la pena de mort a la foguera, segons recorda Pérez al seu llibre, publicat per Espasa. Aquest tipus d'assumptes, que han de ser jutjats per tribunals eclesiàstics, com succeeix a Espanya, són tractats als altres països europeus majoritàriament per la justícia civil, que jutja els detinguts com uns criminals, però els condemna com uns heretges. La Inquisició espanyola, una institució de recent creació pels reis catòlics, és l'única competent a Espanya per jutjar l'heretgia i, per tant, la bruixeria. I els inquisidors espanyols estan més centrats a perseguir judaitzants, il·luminats i luterans, per la qual cosa "no es prenen seriosament" la bruixeria.

"Als inquisidors, allò que els importava era lluitar contra la gent culta, que escrivia llibres, que predicava i que tenia certa influència intel·lectual, però "quina influència ideològica pot tenir una pobra dona analfabeta?", es pregunta, i respon: "Cap". Segons els càlculs de Pérez, en tota la història de la Inquisició espanyola es van obrir 44.647 processos; sols 3.532, és a dir, el 8 per cent, van ser per bruixeria.