Llibres solidaris: eines, no saldos

Fa uns mesos, un grup de destacats escriptors va fer una crida als grans grups editorials perquè s'impliquin més amb els programes de donació de llibres als països empobrits. A l'edició digital d'un diari que recollia aquesta notícia, un lector va comentar que el llibre ha mort, i que allò que hem d'enviar-hi són ordinadors. A aquest espavilat jo li recomanaria, justament, Nadie acabará con los libros, d'Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, sobre el futur del llibre, en què argumenten amb lucidesa i mordacitat que el llibre és un dels grans invents bàsics de la humanitat: podran canviar els seus components, però un cop inventats ja no desapareixen, perquè no som capaços de fer res millor.

En tot cas, de les dues idees en podríem fer una: en l'era de l'accés, allò que cal garantir és que les majories empobrides del planeta disposin de les eines per accedir al coneixement. Benvingudes siguin les iniciatives que promouen l'enviament d'eines del saber a infants i joves de països del sud, tant si són en paper com en dispositius electrònics amb pantalla. El que no val -i algun cop ha passat- és fer passar per solidaritat el que no és més que un acte de reciclatge. Així com no entendríem un enviament "solidari" d'ordinadors espatllats, també hauríem d'evitar l'organització de campanyes d'enviament de llibres absolutament desfasats i inservibles perquè ens fan nosa. El que hem d'enviar són eines, no saldos.