Miquel RipollPalma11/10/10 0:00
TW
0

Els cànons de bellesa tornen a reivindicar l'os enfront de la carn. Tot i les crítiques dirigides aquests darrers anys al món de la moda per la contínua utilització de models extremadament primes, les grans firmes i les passarel·les encara advoquen per la imatge d'una dona esquelètica.
El darrer exemple més palpable el trobam a la Setmana de la Moda de Milà, on la firma Elena Miró fou vetada pel fet de recórrer a models que empraven talles que oscil·laven entre la 40 i la 44, es a dir, talles estàndard de la majoria de dones europees.
Per la Cambra de Comerç italiana i pels organitzadors de la passarel·la AltaRoma, aquestes dones no ofereixen una "bona imatge" de la moda italiana al món. Així, defensa que l'ús de "talles grans" no s'adequa als cànons estilístics i d'imatge internacional que vol transmetre la mostra.
La dissenyadora Elena Miroglio, responsable del segell Elena Miró, assegurà que les seves creacions només reivindiquen "el model d'una dona sana a les passarel·les". De fet, les talles compreses entre la 40 i la 48 són emprades pel 35% de les italianes. La firma, que al final pogué desfilar en una mostra alternativa a l'oficial, criticà durament el vet afirmant que és una "passa enrere" que contradiu "el que hauria de ser la moda: un servei per a totes les dones". "El problema no és que les models estiguin primes, sinó que tinguin un look malaltís", declarà.

Massa corporal
Sigui com sigui, l'incident ha tornat a reobrir el debat sobre l'estètica basada en el cos més prim possible. Tot i que hi ha un acord de les grans passarel·les per no permetre que hi desfilin professionals amb un índex de massa coorporal inferior a 18, un llindar considerat "saludable" per l'OMC, les models més primes són les que hi continuen triomfant.
A Milà mateix, seguint els cànons pret-a-porter "defensats" per la Cambra de Comerç, s'han pogut veure al·lotes molt magres en les desfilades de firmes tan significatives com Iceberg i el mateix Roberto Cavalli. Hi han destacat, però, les models triades per la marca Desquared2, extremadament primes i fregant el llindar de l'anorèxia, amb cossos amb les costelles marcades i sense corbes. És, precisament, l'anorèxia el gran perill que exporta aquest marc estètic.
Molts d'experts ja han assenyalat que vendre la imatge que la "primor malaltissa" és bella té una incidència molt greu en els casos de trastorns alimentaris entre la població jove i adolescent. L'obsessió per assemblarse als models de les grans firmes i a les seves "mides perfectes" pot influir greument en la percepció estètica del propi cos i de la feminitat. Molts dissenayadors hi al·leguen que en una dona amb massa corbes, o massa exuberant, els vestits i els dissenys perden força. I més enllà de les peces de roba, també s'advoca per una idea de cos femení.

Nova feminitat
No tots els autors, però, reclamen una feminitat basada en la primor. Elena Miró defensa en les seves creacions l'atractiu de les corbes, màxima expressió de la sensualitat dels anys cinquanta. Es tracta d'uns dissenys que tenen una gran acceptació als EUA, tal com es comprovà a la Fashion Week de Nova York, on aconseguí un gran èxit de crítica.
Juan Duyos també reivindica la imatge d'una nova dona en la qual la bellesa no té edat, tal com mostrà durant la passarel·la Cibeles utilitzant models de més de 60 anys. Altres, com David Delfin i el mallorquí José Miró, redefineixen la feminitat des del concepte i el disseny i no donen tanta importància a la primor de les models.
Sigui com sigui, i en termes generals, el món de la moda sembla que s'ha estancat. La majoria d'analistes assenyala que les darreres passarel·les no han reivindicat cap idea trencadora respecte d'una feminitat futura. Pareix que firmes tan consolidades com Armani, Cavalli i Dolce &Gabbana repeteixen els mateixos patrons que han duit la seva roba arreu del món, mentre que la dona real de cada cop es veu més enfora de la primor de la moda.