El negoci de la guerra

El 31 d'agost, l'actual president iraquià en funcions, Nuri al Maliki, proclamava la independència de l'Iraq. L'endemà, el vicepresident nord-americà, Joseph Biden, posava fi oficial a la intervenció dels Estats Units al país del Pròxim Orient, set anys després -el 2003- que les tropes nord-americanes hi entrassin per enderrocar Saddam Hussein, amb el pretext que el règim dictatorial que dirigia tenia "armes de destrucció massiva".

Però no cal ser un expert analista de conflictes bèl·lics per sospitar que darrere les intencions oficials dels EUA, que en aquell temps dirigia l'expresident George W. Bush, hi havia alguna cosa més. De fet, el perillós armament que es pressuposava al règim iraquià, que no significa que no el tingués, no va acabar trobant-se i s'ha demostrat que la invasió va basar-se en especulacions, alhora que en una sèrie d'interessos econòmics, que són els que realment van motivar la guerra.

Des de la Universitat de Nova York, el professor del Departament de Ciència Política Bertell Ollman apuntava com a causes reals del conflicte bèl·lic diverses raons per les quals els EUA estaven interessats a reprendre la segona part d'una contesa que s'inicià amb la del Golf (1990-1991).

D'entre les causes que Ollman enumerava, entre polítiques i econòmiques, fixem-nos en dues principalment.
La primera, i com és ben sabut, és que el petroli en fou la causa principal, ja que les reserves petrolieres de l'Iraq eren, en el moment que s'efectuà la invasió, les segones del món, després de les d'Aràbia Saudita. Segons el professor Ollman, la idea del país nord-americà d'obtenir el control dels pous petroliers "no només posaria en mans americanes els beneficis de la venda del petroli i de la revisió dels seus camps petrolífers", sinó que deixaria també el Govern dels EUA en condicions d'influir sobre el preu del cru "mitjançant la determinació de quant se'n trauria al mercat en cada moment i d'assegurar la posició del dòlar com la divisa de pagament en les compres de petroli per part d'altres països".

En segon lloc, proporcionar una raó per augmentar els pressupostos militars i, per aquesta via, els beneficis de la indústria armamentística és un altre dels arguments que apuntà Ollman com a part estratègica fonamental de la guerra de l'Iraq. I és que només cal fixar-se en el cost que ha tingut aquest conflicte per a la butxaca dels ciutadans nord-americans. Un informe recent del Congrés dels EUA xifrava aquesta despesa en 784.000 milions de dòlars. Això significa que ha estat el segon conflicte més costós, per darrere de la Segona Guerra Mundial (4 bilions de dòlars), però per davant de la de Vietnam (738.000 milions al llarg de 12 anys), Corea (341.000 milions) i l'Afganistan (320.000 milions).

Al marge del factor econòmic, però, tampoc no s'han d'oblidar els rèdits polítics que una guerra com la de l'Iraq permet propiciar als governs invasors. L'estratègia d'instal·lar un panorama d'amenaça permanent amb un programa polític adaptat a la situació creada, com va fer l'Executiu de George W. Bush, pot ajudar a vèncer novament unes eleccions, com va ser el cas de les guanyades l'any 2004 per part del mateix Bush.