Tractar els infants com a adolescents: mala inversió

"Cada vegada volen tenir mòbil més prest, senten la necessitat de vestir com les al·lotes més grans que elles, llegeixen revistes d'adolescents i escolten música que fins fa uns anys els nins i les nines d'aquestes edats no escoltaven". Aquestes són les paraules que ens respon una mestra de sisè de Primària d'un centre de Palma just quan li demanam l'opinió sobre els alumnes amb els quals ha treballat aquests darrers anys. La mestra acaba la seva reflexió amb una afirmació rotunda, tot assegurant que "l'adolescència arriba cada vegada més d'hora".

Precisament, aquesta és una de les principals conclusions que s'han extret d'un interessant estudi realitzat a la Universitat de València, el qual ha estat presentat sota el nom d'Infància i família. Valors i estils d'educació. Es tracta d'una investigació que ha tingut com a objecte d'estudi infants que van des dels sis fins als catorze anys. Concretament, allò que han pretès esbrinar els encarregats de posar en marxa aquest projecte ha estat veure si els adolescents coetanis inicien cada vegada més prest l'etapa de transició cap a la vida adulta.

Els resultats són tan evidents com preocupants: cada cop es tendeix a escurçar més l'etapa de la infantesa en pro de donar una major durada a l'adolescència. Segons l'estudi, entre les raons que ens han conduït a viure aquesta situació, es pot remarcar que els nins i les nines ja no juguen ni llegeixen com abans durant l'època d'infants i, en conseqüència, a causa d'una certa sensació de buit, mostren una necessitat més gran de passar a altres nivells vitals. Aquest procés sembla que es dóna amb més intensitat entre les nines que no pas entre els nins. De fet, no convé oblidar que elles comencen l'aventura de la pubertat més prest i, per tant, senten aquestes necessitats amb certa antelació.

A partir dels 9 anys, en alguns casos ja es comencen a notar símptomes propis de la preadolescència. Tot i això, l'edat més conflictiva és la que va dels 12 als 14 anys: falta d'interès davant els estudis, poca col·laboració a casa, major intenció de sortir, canvis en la vestimenta, etc. Com cal suposar, aquest seguit d'alteracions vénen de la mà d'un conjunt de canvis fisiològics (propis de la pubertat), psicològics i també socials. Malgrat que bona part d'aquestes alteracions són viscudes i patides en primera persona, és obvi que estan alterades pel context. De fet, la influència de factors com ara els mitjans de comunicació (a partir de la publicitat, per exemple) resulta fonamental a l'hora d'explicar l'avanç cada pic més notori de l'adolescència.

Sigui com vulgui, un dels elements cabdals en aquest nou escenari el marquen els pares. Així, una de les reflexions més interessants que aporta aquest estudi el trobam quan es relacionen els distints models de família amb determinades praxis en les relacions entre fills i pares. D'aquesta manera, sembla que són les famílies reconstruïdes (en les quals almanco un dels dos membres tenen fills d'una parella anterior) on hi ha una major dependència cap al consum, tot partint de la idea que l'adolescència és l'època en la qual la persona mostra una dependència més acusada vers aquestes pràctiques. Aquests infants reben cada vegada més prest una paga, acudeixen amb més freqüència a comprar roba els caps de setmana, etc.

Endemés, són el grup que sembla mostrar una major rebel·lia davant els altres just quan no es compleixen les expectatives que ells marquen. Aquests pares i mares aboquen els seus esforços a donar un suport afectiu als fills i en deleguen a l'escola l'educació. L'estudi també remarca que els fills de les famílies monoparentals despleguen estratègies i habilitats socials que els permeten ser més madurs i menys consumistes però, alhora, també es mostren com els més tristos. Pel que fa referència als pares o mares que conviuen sols amb els seus fills, pareix que són els que es mostren més insegurs quan es tracta d'educar-los.