Enric C. Padrón/Mallorca PlanetàriumPalma11/07/10 0:00
TW
0

Pensar en el futur i intentar predir-lo és un dels trets més característics de l'espècie humana. Per això, exploram el passat i indagam en el present, en un intent de trobar i comprendre els cicles dels esdeveniments i poder preparar-nos, així, per al que ha d'arribar. Aquest mecanisme ens ha permès adaptar-nos a l'entorn i transformar-lo com no ho ha fet mai cap altra espècie. Si no fos així, com podríem, per exemple, haver desenvolupat l'agricultura? Encara que no podem avançar-nos a tot i la incertesa és inherent al pas del temps, aquesta actitud ens permet també afrontar en millors condicions els esdeveniments que poden resultar negatius per a nosaltres, com ara el pas d'un huracà i una crisi borsària, o ens ajuda a planificar la formació que necessiten els nostres fills per al mercat laboral amb deu o quinze anys d'antelació.

Tanmateix, predir el futur, fins i tot partint del coneixement de les seqüències que regeixen determinades situacions, no resulta sempre una tasca fàcil. És el cas del moment pel qual passa el Sol, aquesta estrella propera que ens il·lumina i ens escalfa. Com tot en la naturalesa, el sol és regit per cicles que els científics s'escarrassen a estudiar i comprendre. Tenint en compte que en depenen les condicions de vida a la Terra, no és cap tasca banal.

Activitat solar

L'energia de les estrelles és generada per un procés de fusió nuclear i transportada per convecció des del nucli fins a la superfície en un procés semblant al de les bombolles d'aigua bullent. El Sol transforma per fusió àtoms d'hidrogen en àtoms d'heli alliberant grans quantitats d'energia que acaba escapant a l'espai i fent del nostre planeta, en conjunció amb altres factors favorables, com ara l'existència d'una atmosfera i d'aigua, un lloc habitable. L'efecte visible d'aquesta activitat del nostre estel és una estructura d'aparença granulosa a la part més externa. Aquesta fusió no hi marca cicles importants que ens serveixin per a prediccions útils. Tanmateix, hi ha un altre tipus d'activitat solar que sí que hi determina cicles mesurables i que genera conseqüències comprovables sobre el nostre planeta: l'activitat magnètica.

Taques solars i cicles d'activitat magnètica

Si observam el Sol amb un telescopi, és possible que hi puguem veure unes taques fosques, en nombre i posició variables en el temps, que el travessen seguint el moviment de rotació de l'estrella. Aquestes zones obscures són l'aspecte visible de la formació de tubs magnètics davall la superfície de la fotosfera solar en els quals la pressió i la densitat són menors que les dels voltants i, per tant, són més freds i foscos. L'estudi sistemàtic de l'aparició d'aquestes taques, que inclou registres històrics xinesos que daten de l'any 28 aC, ha permès definir-hi dos cicles diferents: un d'onze anys quant al nombre de taques i un altre de cinquanta anys en l'aparició d'una tempesta especialment virulenta d'activitat magnètica.

Efectes sobre la Terra

Encara que és un tema controvertit, sembla que l'activitat magnètica del Sol, mostrada pel nombre de taques, podria tenir relació amb el clima de la Terra. Així, durant un mínim d'activitat hi hauria hiverns més freds i humits del que és normal. Entre els anys 1645 i 1715, la intensitat d'aquest fenomen solar es va mantenir en uns nivells extremadament baixos. Aquest període especial l'anomenam mínim de Maunder i va coincidir amb el que s'ha designat com a petita edat de gel a Europa i a l'Amèrica del Nord, una llarga etapa de clima fred en la qual amb prou feines es registrà la presència de taques a la superfície del nostre estel.

En contraposició amb el mínim de Maunder, l'any 1859 es detectà una gran fulguració solar que es coneix com a esdeveniment de Carrington -batiat així en honor del cerveser i astrònom aficionat Richard C. Carrigton, que observà el fenomen en qüestió. Una onada d'aurores boreals a partir del 28 d'agost i que arribaren a ser visibles fins i tot des del Carib convertiren la nit en dia per tota l'Amèrica del Nord, cosa que permetia llegir el diari sota una llum entre vermella i verdosa, i el telègraf i els escassos aparells elèctrics de l'època deixaren de funcionar tant en aquest àrea com a Europa. Cada 50 anys té lloc una d'aquestes tempestes, encara que, per sort, no n'hi ha haguda cap amb la intensitat de la de 1859.

Situació actual

El cicle actual de taques solars va començar per gener de 2008 des del seu mínim i es preveu que l'activitat es vagi incrementant durant els pròxims anys. Tanmateix, es manté especialment baixa des de 2006 i darrerament és gairebé impossible observar cap taca a la superfície de l'estel. Encara que sembla una mica arriscat aventurar que podríem trobar-nos en els prolegòmens d'un nou mínim històric a l'estil del de Maunder, l'investigador Mausumi Dikpati, del National Center for Atmospheric Research (NCAR), ha predit que l'actual quietud podria ser, de fet, la calma que precedeix el temporal. Cal pensar que l'última tempesta del cicle quinquagesimal va ser el 1960, per la qual cosa se'n podria registrar una enguany mateix o en els pròxims anys. Podria ser, com creu el doctor Stuart Clark, autor del llibre The sun kings, l'any 2013.

A la Terra, després d'un llarg període de manifestacions geològiques en forma d'erupcions i tremolor, l'energia s'acumula durant un lapse de tranquil·litat per esclatar de manera inesperada en un esdeveniment gegantí. Clark pensa que podria succeir el mateix en el cas del Sol. A parer de Mausumi Dikpati, una activitat tan baixa com l'actual al Sol fa pensar que la propera tempesta seria tal volta entre un 30 i un 50% més potent de l'habitual. Això ens podria situar davant una repetició de l'esdeveniment de Carrington de 1859.

Esdeveniment de Carrington al món actual

Si bé els efectes de l'esdeveniment de Carrrinton de l'any 1859 no varen tenir conseqüències dramàtiques, ara vivim en un món molt diferent del d'aleshores. Deixaren de funcionar els pocs sistemes que llavors anaven amb corrent, però la dependència d'aquesta classe d'energia era gairebé insignificant i poguérem passar un temps sense. La subordinació absoluta que tenim ara repecte de l'electricitat ens fa pensar en les conseqüències que un esdeveniment de Carrington tindria sobre el nostre teixit productiu i social.

L'any 1989, una tempesta menor va aturar nou hores la planta hidroelèctrica del Quebec i una altra de 1994 va afectar dos satèl·lits de comunicacions, cosa que perjudicà els diaris, les televisions i el servei de ràdio del Canadà. Però un fenomen com el de 1859 podria deixar fora de combat no tan sols la xarxa de satèl·lits de comunicacions, sinó el subministrament elèctric de les latituds del nord de la Terra, com ara els Estats Units, el Canadà, Escandinàvia i Rússia. El nostres plans de seguretat no preveuen alternatives en el cas d'una caiguda generalitzada i prolongada de la producció de corrent ni de les xarxes de telecomunicacions. Segons alguns, els danys produïts a les centrals energètiques només quedarien reparats al cap de diversos mesos, amb la qual cosa les pèrdues econòmiques serien tan importants que la capacitat de recuperació hi quedaria qüestionada.

L'impacte del cometa Shoemaker-Levy 9 al planeta Júpiter per juliol de l'any 1994 avisà els governs del perill d'un esdeveniment d'aquest tipus sobre el nostre planeta i de la necessitat de disposar dels mitjans necessaris per predir-lo i minimitzar-ne les conseqüències. Per sort, també ens començam a prendre seriosament la preservació dels sistemes davant problemes provinents de les variacions de radiació solar. Als Estats Units, el tema ha entrat ja en la legislació. És possible dissenyar mètodes de protecció de satèl·lits i xarxes de corrent, encara que, com sol passar, si es prenen les mesures necessàries i, gràcies a això, una gran tempesta no causa danys, es dirà que els científics exageraven.