Fins ara sempre s'havia dit que l'amor no n'entén, de barreres. Avui podem afegir que tampoc de cadena evolutiva, ni de diferències entre espècies ni de variacions genètiques... Ni tan sols sabem si fou el sentiment d'amor el que va empènyer els Homo sàpiens i els Homo neanderthalensis a mesclar-se entre ells. Però el que sí sabem amb tota seguretat és que aquesta unió ha deixat de ser una hipòtesi desgavellada per convertir-se en gairebé una certesa.
Aquest fet es va produir fa devers 80.000 anys a la zona que avui ocuparia el Pròxim Orient o l'Orient Mitjà, probablement poc després que la nostra espècie sortís de l'Àfrica, però abans que s'expandís per la resta de continents. A més, es creu que fou un creuament genètic puntual i que els descendents d'aquella unió (o d'aquelles poques unions) foren els que posteriorment es traslladaren a l'Àsia, Europa, Oceania i Amèrica.
Aquest descobriment es va donar a conèixer ara a partir del primer esborrany del genoma neandertal. Després de 4 anys d'elaboració del projecte i una despesa de cinc milions d'euros, un equip format per investigadors d'arreu (entre ells els del Consell Superior d'Investigacions Científiques-CSIC), va descobrir que l'homo sàpiens es va hibridar amb els neandertals, i que, fruit d'això, els individus euroasiàtics compartim amb ells de l'1 al 4% de l'ADN. En canvi, no hi ha cap rastre que hi hagués flux genètic després, quan els nostres avantpassats varen entrar a Europa fa 40.000 anys. El genoma neandertal també indica que podrien haver tingut creuaments amb altres homínids, com l'Homo erectus o l'Homo antecessor.
Per elaborar l'esborrany genètic (es varen seqüenciar un total de 5.525 milions de nucleòtids) s'usaren les mostres de tres dones trobades al jaciment croat de Vindija i es va completar amb la seqüència d'altres tres neandertals procedents de Mezmaiskaya (Rússia), Feldhofer (Alemanya) i de la cova d'El Sidrón (Astúries). Recentment, l'estudi fou publicat a través de dos articles a la prestigiosa revista científica Science.
Nou model
Aquest nou descobriment suposa un canvi radical en les teories de l'evolució humana, segons el paleogenetista del CSIC Carles Lalueza: "És una teoria totalment nova que no s'ajusta de cap manera als dos models extrems tradicionalment coneguts com 'Fora d'Àfrica' i 'Multiregional'. El primer postula una sortida recent de l'home modern del continent africà sense creuaments amb altres espècies humanes més arcaiques i primitives; el segon aposta per una evolució local a cada continent a partir d'una migració molt més antiga, pròxima als dos milions d'anys". Per tant, el model nou es podria definir segons Lazulea com a 'Fora d'Àfrica amb hibridació amb neandertals en la sortida'. Així mateix, el descobriment revifà de nou un debat històric: realment es poden considerar totalment diferents amdues espècies? El genoma neandertal tampoc no treu de dubtes en aquest sentit.
El Sidrón
Per desenvolupar el projecte, els investigadors usaren noves tecnologies d'ultraseqüenciació massiva que permeteren estudiar milions de seqüències d'ADN a partir d'ossos antics. Així ho feren també amb l'individu mascle usat com a objecte d'investigació en el jaciment asturià d'El Sidrón que, a pesar de tenir una antiguitat de 49.000 anys, té l'ADN en molt bones condicions de conservació.
En qualsevol cas, aquest és tot just l'inici d'una investigació que té com a objectiu final conèixer les diferències que hi havia entre les dues espècies. Així, tindrem més elements que ens permetran entendre per què nosaltres vàrem aconseguir sobreviure i d'altres (com els neandertals) quedaren en el camí.
Què ens separa i què ens uneix?
La investigació tenia com a objectiu identificar els trets genètics que ens separen de la resta d'organismes, especialment dels neandertals. I el resultat és que són 83 (78 usant una altra tècnica de "reseqüenciació") els gens que difereixen els humans moderns de l'espècie arcaica.
Es tracta de gens amb funcions diverses, algunes de les quals pràcticament no es coneixen, que corresponen a aspectes fisiològics, metabòlics, morfològics i cognitius. La llista inclou, per exemple, el gen SPAG17, que juga un paper important en el moviment de l'esperma; el TTF1, que n'activa uns altres; el DCHS-1, que codifica per a una proteïna que intervé en l'adhesió entre cèl·lules i que està implicada en la cicatrització de les ferides; i l'RPTN, que intervé en les glàndules sudorípares (que controlen la nostra temperatura), l'arrel dels cabells i les papil·les de la llengua.
De qualsevol manera, són els estudis de les diferències genètiques els que marcaran les línies d'investigació en el futur. "A partir d'ara haurem d'estudiar cada gen amb ratolins transgènics 'neandertalitzats' i altres tècniques amb l'objectiu de comprendre l'abast evolutiu real de tots aquests canvis detectats", opina el científic Carles Lalueza.
Això no obstant, no es pot oblidar que, des del seu descobriment l'any 1856, s'han trobat moltes similituds entre els neandertals i la nostra espècie. Per exemple, tenien una organització social complexa i tenien consciència de la mort i d'un "més enllà". També tenien el gen del llenguatge idèntic al de la nostra espècie.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.