Què frena el Pacte per l'educació?

Fa uns dies, el ministre espanyol d'Educació, Àngel Gabilondo, en una cimera a Brussel·les afirmava que "l'educació esdevé un element fonamental per aconseguir una cohesió social en el continent". Precisament, està essent la manca d'acord entre els diferents agents socials l'element que està desbaratant la posada en marxa del pla estrella de la legislatura; l'anomenat Pacte per a l'educació. Val a dir que l'empresa no és gens senzilla, posar en sintonia determinats models educatius amb els interessos electoralistes de les diferents formacions que donen color a l'arc parlamentari no és tasca fàcil. La immediatesa que sempre persegueix la presa de decisions en política ha estat l'enemic d'una àrea (l'educació) de la qual els fruits sempre floreixen amb el pas dels anys.

Sigui com sigui, sembla que durant aquests darrers mesos les circumstàncies ens han conduït a un debat del qual s'espera que en surti un pla de ruta que marqui l'itinerari en aquesta matèria, durant els propers lustres. Des de la cartera d'Educació del Govern de Zapatero, no es deixa de repetir amb insistència que s'arribarà a un acord beneficiós per a tots. Emperò, és factible un pacte avui en dia entre la dreta i l'esquerra en matèria d'educació? Quins són els punts calents del procés de negociació?

Algunes de les claus :

1. EL CURRÍCULUM. Per ventura, un dels majors motius de discrepància entre les distintes forces polítiques sigui la varietat de currículums entre les diferents autonomies. Així, mentre els populars demanen una major homogeneïtat entre els currículums existents a cada una de les 17 autonomies -gairebé, la creació d'un únic model amb petits matisos a determinades comunitats-, la resta de formacions tendeix a donar suport a un acostament dels continguts que estudia cada alumne amb la realitat més propera. El model lingüístic que defensen determinades formacions nacionalistes és, tal volta, l'exemple més il·lustratiu d'aquest fet.

2. ELS CONCERTS. Convé donar protagonisme als centres públics o als privats concertats? Aquesta disjuntiva també està essent punt de desentesa, de fet, els partits conservadors són partidaris d'incentivar el model de concerts educatius, tot fent costat a la idea que l'escola concertada ha de créixer tant com vulguin els pares. No s'entén, des d'aquestes agrupacions, que si un centre té una demanda d'alumnat no se'l pugui concertar, fent cas omís així a les demandes de la ciutadania. A la banda contrària se situen alguns sindicats i partits d'esquerra que continuen apostant per una escola pública i temem una privatització del sistema educatiu. A més, les denúncies d'aquestes formacions s'extrapolen a temes com ara que les concertades només acullen una escassa proporció d'alumnats immigrants. Davant aquestes denúncies, l'escola concertada reclama més recursos de les administracions.

3. L'AUTORITAT. Que la imatge pública del professorat s'ha vist debilitada aquests darrers lustres ja ningú no ho posa en dubte. Persolucionar-ho, des de les files conservadores s'aposta per un retorn a determinades praxis que impliquen recuperar valors com ara la disciplina o l'autoritat. Mesures com ara fer dels docents una "autoritat pública" són aplaudides des d'aquests sectors. Des de l'esquerra s'és més reticent pel que fa a aquesta línia.

4. JUBILACIÓ DEL PROFESSORAT. Aquest és un dels temes que més allunyen les idees dels sindicats de docents i els plans del Govern. Per acostar o allunyar posicions, serà fonamental que la jubilació voluntària de la quel disposen els docents -actualment a partir dels 65 anys-, es projecti més enllà del 2011. Aquesta negociació es veu immersa en el debat sobre la jubilació que a hores d'ara eclipsa l'actualitat política. Serà un dels punts més mals de resoldre per Gabilondo.

5. MÉS BATXILLERAT. La proposta feta pel PP d'ampliar de 2 a 3 anys la durada del Batxillerat no ha estat acceptada des de les files socialistes. Els arguments són clars; no estan disposats a comprimir un any l'educació comuna i universal. Aquestes darreres setmanes, el PSOE ha presentat una tercera via que consistiria a fer un quart curs d'ESO en el qual part dels alumnes s'orientarien cap a l'FP i d'altres, cap al Batxillerat.

6. FINANÇAMENT. A l'Estat espanyol la contribució pública a l'Educació (4,9% del PIB) està per sota de la mitjana europea (5,4% del PIB). Així les coses, des del Govern de Zapatero es preveu activar un increment en aquesta despesa pública que no és compartit des de les files populars, que subratllen que si es redueixen els pressupostos generals, si es manté la despesa en educació ja és suficient.