La valentia de la cantinera a Cabrera

Si bé és veritat que la història dels presos a l'illa de Cabrera els primers anys del segle XIX la tenim més present, ja que es tracta d'una matèria força estudiada entre els historiadors, les dones que eren entre els reclusos d'aleshores constitueix, tal volta, un fenomen més desconegut. La professora de la Universitat de les Illes Balears Isabelle Bes Hoghton, però, aprofundeix en aquest tema, en un capítol del catàleg de l'exposició Oblidats a Cabrera. El captiveri napoleònic (1809-1814) que titula 'Les dones presoneres a Cabrera'. Aquestes dones eren, en la seva majoria, cantineres que acompanyaven l'Exèrcit francès per proveir els soldats de les matèries de primera necessitat.

Això no obstant, se les ha encasellades en un clixé de dona de "moral lleugera". La professora mostra en el seu article aquelles històries que més disten d'aquesta visió. Isabelle Bes atribueix aquest fet, en part, "que allò que hem pogut saber d'aquestes dones és a través de memòries, la gran majoria escrites per homes". Per contrarestar aquest clixé, en començar el seu article, cita una frase de Gabriel Froger de 1849: "... si hi havia dones a Cabrera?... Sí, que n'hi havia! Desgraciades, com nosaltres, i moltes vegades més valentes, pareixien menys abatudes".

Així, la professora se centra en la vida d'aquelles dones que el període comprès entre principi de maig de 1809 fins a final de maig de 1815 passaren per Cabrera, quan l'illa serví de "camp de concentració a l'Exèrcit del general Pierre Dupont, vençut a la batalla de Bailèn". En aquests anys, 11.800 soldats foren empresonats a l'illa i, com recull Isabelle Bes en l'article, en la memòria dels supervivents, el nombre de dones que trepitjaren Cabrera oscil·la de tres a trenta. El fet que les dones no es registrassin en els recomptes, però, dificulta els càlculs. En el seu afany per mostrar la cara menys coneguda d'aquestes dones cantineres, que dia i nit acompanyaven els soldats, o bé perquè n'estaven enamorades, o bé perquè s'hi havien casat, la professora recull en el seu treball el testimoni de les memòries de soldats que les descriuen.

Així, en parlar de les seves condicions de vida, el text explica que eren molt difícils: "a llom d'un ase o cavall tot el dia, amb fred, vent, pluja, neu o fang, de vegades embarassades, duent canastres feixugues de comestibles a través de les línies, sense rentar-se gairebé mai i donant a llum a la vora del camí. Si tenien un fill, el duien amb elles". En qualsevol cas, no totes les memòries que s'han pogut rescatar en parlen de la mateixa manera, de les cantineres, i, com posa de manifest la professora en l'article, "alguns en recriminaven la poca moralitat i preferien denunciar les seves aventures amoroses amb els oficials".

D'aquesta manera, citant les memòries del capità Charles de Frossard, Isabelle Bes escriu: "Ens fa un retrat precís però no gaire afalagador de sis d'aquestes cantineres, retrat que pretengué que fos representatiu de la totalitat". Només a tall d'exemple, una de les dones que descriu és "Denise". En diu: "Es comportava bé i l'admiraven per això. Refusava les proposicions [...] Desafortunadament, de vegades, el comerç del vi que feia l'obligava a sortir i Denise escoltava llavors les proposicions i acceptava regals. I acabà com la resta, responent als desitjos dels seus amants. Com a conseqüència, el seu marit li donava pallisses que la deixaven tota negra i li impedien sortir durant quinze dies". En les altres històries d'aquest capità no es fa més referència a violència física, tot i que sí que hi predomina una descripció més aviat pejorativa de les dones. Una opinió "tan negativa" que la professora atribueix, "per ventura, a un intent de defensar l'honor i la integritat del soldat francès culpant unes dones de menyspreable moralitat".

Això no obstant, Isabelle Bes fa notar en el seu article que, "afortunadament, no tots els presoners compartiren aquest punt de vista". Per això, recorre als escrits de Louis-Phillipe Gille, qui parla d'especulació i de negoci. Així, sosté que "aquestes dones aviat passaren a mans dels capitalistes de l'illa [...] uns de manera voluntària, d'altres a conseqüència d'acords amb els suposats marits, que, a canvi d'una suma de diners, desistien de tots els seus drets. [...] Aquesta monstruositat anà encara més lluny; volien fins i tot rifar una d'aquestes desgraciades".
En qualsevol cas, Isabelle Bes es queda amb la versió de la dona catinera forta i valenta, que en tot moment va fer costat als homes, tenint-ne cura per davant, fins i tot, de la seva mateixa vida, com explica Henri Ducor, testimoni de què es fa ressò la professora: "Una cantinera vídua d'un sergent mort a la batalla, que havia donat llum a bessons durant la travessia, tot i la càrrega dels seus recent nats, tenia cura sense descans dels presoners malalts".