Els tords volen baixos

L'evolució de l'economia és preocupant. Les coses no van bé i tot sembla indicar que a l'any 2010 i el 2011 és quan els efectes de la crisi sobre el teixit social i empresarial seran més durs. Aquesta consideració és òbvia i es basa en l'observació que la crisi immobiliària i financera, suavitzada però no aturada per la intervenció de l'Estat, va deixant un rosegall de conseqüències que no es manifesten a tothom en un primer moment. Les dificultats per a moltes empreses estan augmentant dia a dia, amb la caiguda de les vendes, l'augment dels costos i la impossibilitat de finançar la seva activitat. Això és el que es veu i es respira arreu.

Per un altre cantó, l'acció dels governants és incomprensible pels ciutadans i, barrejada amb el degoteig de casos de corrupció, provoca l'enfonsament en el descrèdit de tota la classe política. Hem d'admetre que els fets econòmics tenen causes llunyanes en el temps i que no són imputables a l'acció de govern d'un sol partit, encara que el major desgast, com és lògic, el tengui qui governa quan s'està arribant al punt àlgid de la caiguda. Ni tan sols es pot esperar que l'acció política, per si mateixa, sigui l'única línia de sortida del mal moment. Però el que sí que s'ha d'esperar dels que tenen la responsabilitat de governar és que analitzin les coses que passen amb realisme i diguin la veritat a la població. La cosa que dignifica més un responsable polític és fer front a les situacions difícils amb valentia i coherència.

I si s'han de prendre mesures impopulars s'han d'explicar, s'han de consensuar i s'han de dur a terme. Tenint molt clar que la legitimitat de les mesures d'austeritat sols es pot assolir si aquestes mesures s'apliquen de manera universal, començant pels grans grups econòmics i financers i seguint pels mateixos polítics i les institucions que gestionen. Com va fer Churchill a la batalla d'Anglaterra oferint sang, esforç, suor i llàgrimes, sols es poden demanar sacrificis a la gent si les restriccions i retallades són per a tothom sense exclusions, proporcionals a la renda de cadascú i si l'objectiu del sacrifici està ben entès per la societat en el seu conjunt.
Allò desconcertant és veure que aquests principis elementals de coherència i prudència no es tenen en compte: en lloc d'explicar a la gent les coses tal com són, es nega la crisi o es dibuixa un futur immediat de recuperació, s'impulsen mesures electoralistes que impliquen despeses innecessàries, s'improvisen actuacions en funció del moment o de l'auditori, no es prenen les mesures d'urgència en el moment que toca i, al final, davant l'evidència del desastre i les pressions internacionals, s'acaba receptant l'allargament de l'edat de jubilació fins a 67 anys i desfent -amb una retallada de 50.000 milions d'euros-

el pressupost de l'Estat acabat d'aprovar. Encara és més sorprenent que es digui que aquesta retallada no afectarà les polítiques socials i l'impuls de l'economia productiva. A ningú no se li pot escapar que una tal estisorada ho ha d'afectar quasi tot i minvarà notòriament la capacitat de reacció de l'Estat davant la crisi. Aquest seguit de comportaments agreuja els problemes, fa caure en picat la confiança de la gent en l'Executiu i provoca el desprestigi dels gestors de l'economia espanyola. Cada dia que passa estam més avall i no es veuen símptomes de canvi a l'horitzó. En una paraula: els tords volen baixos i l'actuació dels polítics no aporta els remeis que fan falta.