Prehistòrics sí, però no primitius

El descobridor d'Altamira, Marcelino Sanz de Sautuola, va morir assenyalat com un farsant pels principals paleontòlegs europeus de la seva època, perquè la ciència de finals del segle XIX tenia tal concepte de la prehistòria que no podia admetre que uns "éssers primitius" poguessin crear art ni, molt menys, pintar una meravella de la categoria dels bisons policroms de Santillana del Mar.

L'afront de la ciència al descobridor del primer testimoni de l'art rupestre paleolític va quedar saldat el 1902, quan un dels seus majors detractors, el francès Emile Cartailhac, va reconèixer públicament l'error que havia comès. Tanmateix, en la imatgeria col·lectiva encara perviu la idea que l'home de les cavernes era un ésser primitiu.

Altamira

El Museu d'Altamira fa anys que lluita contra aquesta imatge amb activitats que revelen al visitant que els seus avantpassats de fa 20.000 anys no eren menys intel·ligents que ell. Eren Homo sapiens. "No confonguem intel·ligència amb coneixement o informació. Les capacitats neurobiològiques d'una persona de fa 20.000 anys eren idèntiques a les nostres. La capacitat d'aprenentatge i d'anàlisi era la mateixa", explica el director del Museu, José Antonio Lasheras.

La darrera d'aquestes activitats ha tingut lloc no fa gaire, amb motiu de la Setmana de la Ciència, una cita que Altamira sol aprofitar cada any per lluir els seus programes d'arqueologia experimental i mostrar als visitants com era la vida en la prehistòria.

Enguany ha rebut la col·laboració de l'Aula de la Ciència de la Universitat de Cantàbria, el director de la qual, el professor de Termodinàmica Julio Güeméz, no oculta la seva admiració per la brillantor que van demostrar els homes del paleolític per aplicar, basant-se en l'observació i en l'assaig-error, principis de la física que els matemàtics no van establir fins als segles XVIII i XIX.

Aquests en són alguns:

Principi de conservació de l'energia
Per als homes del final de la darrera glaciació seria l'equivalent a "com fer foc copejant dues pedres o fregant un pal contra una fusta".

La ciència va creure fins gairebé el segle XIX que la calor era un fluid sense gravetat que es transmetia d'objecte a objecte. De fet, explica Güémez, aquesta teoria va funcionar raonablement bé fins que un soldat que feia de fabricant d'armes, Benjamin Thompson, comte de Rumford, es va preguntar el 1798 per què s'encalentien tant els canons de bronze quan en perforava l'ànima amb una broca roma. Rumford va deduir que la calor no era transmesa d'un objecte a l'altre, sinó que era fruit de la fricció: era moviment, energia mecànica.

En el paleolític, l'home va aplicar aquest mateix principi durant mil·lennis en copejar pedrenyal i pirita per tal d'obtenir una espurna o en fregar dues fustes per obtenir una brasa amb la qual fer foc. Amb segles de tecnologia de diferència, va posar en pràctica els mateixos principis pels quals funcionen un encenedor i un motor dièsel.

La teoria de la calor especifica o com fer bullir l'aigua utilitzant pedres
El químic escocès Joseph Black va explicar el segle XVIII per què uns materials necessiten més energia per escalfar-se que d'altres i va introduir en la termodinàmica el concepte de la calor específica.

En la prehistòria, l'home va haver d'enfrontar-se a la necessitau de bullir aigua, una de les substàncies amb més calor específica de la naturalesa, tant, que elevar un grau la temperatura d'un quilo d'aigua requereix la mateixa energia que aixecar un metre un pes de 400 quilos. I ho va resoldre posant pedres al foc, que s'encalenteixen amb poca energia, i submergint-les en l'aigua, amb la qual cosa aconseguia el mateix efecte que en l'actualitat empren a les saunes finlandeses.

El teorema de Bernoulli i l'efecte Venturi o com pintar amb aerògraf fa 20.000 anys
Aquests dos complexos fenòmens físics sobre el comportament dels fluids, desentranyats el segle XVIII pels científics que els donen nom, són avui la base del baròmetre i fins i tot de l'aerodinàmica que explica la sustentació dels avions.

Els homes que van habitar la serralada Cantàbrica en el paleolític els van aplicar per pintar amb aerògrafs rudimentaris, dels quals se n'han trobat exemples a Altamira. Ho van aconseguir després de descobrir que si col·locaven un os buit d'au damunt un pigment líquid i bufaven a l'extrem amb un altre os, la pintura pujava i es projectava de manera uniforme, polvoritzada.

"No sé com a algú se li va poder ocórrer això. No és una cosa tan intuïtiva. Havien de ser molt enginyosos per relacionar fenòmens que són molt poc freqüents en la naturalesa", reflexiona Güémez.

La palanca o com tirar més enfora una punxa i encertar en la caça
Durant generacions, fins a la invenció de l'arc, els caçadors del paleolític van utilitzar un instrument anomenat "propulsor prehistòric" per llançar punxes a més distància, la qual cosa permetia no ser descobert per la presa i mantenir-s'hi a una distància prudent. En realitat, es tracta d'un petit bastó que prolonga la longitud del braç i potencia l'efecte de la palanca que enunciaria segles més tard Arquímedes en la Grècia clàssica.

A Amèrica, recorda Güémez, aquest artefacte es va continuar utilitzant fins a l'arribada dels conquistadors espanyols, que van sofrir en la pròpia pell una arma, l'atlatl, que llançava projectils amb tanta força i velocitat que perforaven les seves cotes de malla.

Un centre per a la conservació i la investigació

La cova d'Altamira és relativament petita: només té 270 metres de longitud. Presenta una estructura senzilla formada per una galeria amb escasses ramificacions i tres zones diferenciades: un vestíbul, la gran sala de pintures policromes, coneguda com capella Sixtina de l'art quaternari, i finalment altres sales i corredors en què també hi ha manifestacions artístiques de menor transcendència.

Les coves d'Altamira han estat objecte d'estudis minuciosos per descobrir-ne el significat, la tècnica, etc. L'animal més representat és el bisó. Hi ha 16 exemplars de diverses mides, actituds i tècniques pictòriques. Apareixen al costat de cavalls, cérvols i signes tectiformes. Els artistes de la cova d'Altamira van solucionar alguns dels problemes tècnics que la representació plàstica va tenir des dels orígens en el paleolític, com el realisme anatòmic, el volum, el moviment i la policromia.

La sensació de realisme s'aconsegueix mitjançant l'aprofitament dels bonys naturals de la roca, que creen la il·lusió de volum, la vivor dels colors que omplen les superfícies interiors (vermell, negre, groc, bruns) i la tècnica del dibuix i del gravat, que delimita els contorns de les figures.

El bisó encongit és una de les pintures més expressives i admirades de tot el conjunt. Està pintat damunt un bony de la volta. L'artista ha sabut encaixar-hi la figura del bisó encongint-lo, doblegant-ne les cames i forçant la posició del cap cap a baix. Tot això destaca l'esperit d'observació naturalista de qui el realitzà i l'enorme capacitat expressiva de la composició.

El Museu

Des que es descobrí la cova d'Altamira, va ser considerada com una cosa "especial i fràgil" i s'adoptaren ben aviat mesures per garantir-ne la conservació. El 1924, després de l'interès que el rei Alfons XIII hi va manifestar, es va constituir una junta d'administració. Aquest va ser el primer òrgan col·legiat de gestió. La primera instal·lació del museu va ser una casa muntanyenca construïda per exposar i conservar els objectes trobats en les excavacions, alhora que servia com a habitatge del primer guarda.

La necessitat d'atendre un nombre cada vegada més alt de visitants va fer que en els anys 60 se n'edificàs una nova seu al costat de la cova.

L'any 1973 es va assolir el nombre de 174.000 visitants. La massiva afluència de públic va posar en perill la conservació de les pintures. Això va motivar que el 1977 la cova es tancàs. No es va reobrir fins al 1982, després d'un exhaustiu treball d'investigació, amb un règim de visites anual limitat a 8.500 persones, cosa que garanteix la preservació de l'art que conté.