La dimensió més terapèutica de l'educació

Que els mestres surtin de les aules sempre és un signe de bona salut social. L'impuls que, aquests darrers lustres, han tingut les unitats pedagògiques sorgides arreu dels centres sanitaris europeus n'és l'exemple més clar, d'aquest fet. D'aquesta manera, aquests serveis amb seu hospitalària donen cobertura educativa a tots els infants que, per diverses malalties, es veuen obligats a estar un període de temps més o manco llarg a l'hospital. En conseqüència, gràcies a aquesta fórmula són molts els menors malalts de les Illes que, any rere any, poden continuar els estudis i allunyar-se per moments del trauma que sempre acompanya aquesta casta de situacions.
Com és de suposar, l'entorn que envolta aquestes activitats és sensiblement diferent del que tenen aquests escolars normalment.

De fet, veure's enfora de casa, de les amistats i de determinades rutines pot alterar un procés d'aprenentatge que es du a terme en uns espais sensibles a les necessitats que aquestes persones poden tenir en les circumstàncies en les quals es troben. Precisament, les condicions amb què han de conviure els assistents a les aules hospitalàries provoquen que no sempre hi puguin anar. No debades, es tracta d'uns serveis que, inevitablement, han d'estar dotats d'una certa flexibilitat, si pensam que és freqüent que, a causa de qüestions patològiques, els usuaris s'hi abstinguin durant un o diversos dies.

Son Dureta

A l'hospital de referència de les Illes, des de setembre de 1995 es disposa d'una aula d'aquest tipus, integrada per un equip de mestres encarregats d'oferir assistència a grups més aviat reduïts d'infants ingressats per patologies diverses. "Ja siguin malalts oncològics o ingressats de la planta de traumatologia,tant se val! En aquest servei, rebem tota classe de pacients i ens adaptam una mica a les seves circumstàncies", afirma Maria Antònia Pasqual, una de les dues mestres que formen part de l'aula hospitalària de l'Hospital Universitari de Son Dureta. Aquesta mateixa docent ens remarca l'atenció -i, de manera consegüent, educació- gairebé individualitzada que reben aquests nins i nines. De fet, es tracta d'una aula en la qual, quan és plena, participen vuit alumnes que es reparteixen entre les dues mestres.

Evidentment, el dia a dia d'un educador que fa feina en alguna d'aquestes unitats és diferent del que pot tenir qualsevol altre docent. Així, s'hi fa necessari el contacte constant que tenen aquestes mestres amb altres professionals que integren l'entramat sociosanitari de l'hospital. Psicòlegs, metges i infermers interactuen sovint amb aquestes treballadores i els aporten informacions que esdevenen necessàries perquè la tasca pedagògica i educativa es pugui dur a terme de manera adequada.

Tanmateix, la interacció que tenen els mestres d'aquests alumnes no queda dins l'hospital mateix. Ben al contrari, també resulta imprescindible la coordinació amb els centres en els quals estan matriculats els infants que hi assisteixen. Són prou habituals, idò, els contactes amb els professors de referència per tal de planificar l'aplec de tasques que permetin que el nin o la nina en qüestió assimili els coneixements requerits. Val a dir que es tracta d'un servei que acull pacients que poden arribar a fer fins al darrer curs de l'ESO, cosa que obliga les encarregades de l'aula a treballar-hi de manera constant cursos i temàtiques prou diverses.

La raó de ser

Pasqual explica que "és prou important que aquests infants puguin mantenir el dret a l'educació durant el període en el qual estan malalts perquè, de fet, aquestes classes s'han d'entendre com un element normalitzador de la seva vida en una etapa tan difícil, per a algun d'ells, com és aquesta". Amb tot, que aquests pacients puguin continuar el currículum acadèmic -comptant amb els alts i baixos que puguin sorgir-, és una de les principals virtuts que defineixen aquest servei, que s'adapta un poc a les característiques de cada alumne. Haver passat per aquesta aula aplana molt més el retorn dels seus participants als centres educatius, una vegada que ja han superat les seves patologies i, fins i tot, permet eliminar el retard escolar.

Tot i això, aquesta no és l'única raó de ser de l'aula hospitalària de Son Dureta. Moltes vegades, la participació en aquesta mena d'activitats acadèmiques es converteix en un estímul per a molts d'aquests infants i jovenets i els acaba ajudant a afrontar les diferents circumstàncies que, sovint, poden envoltar una estada de setmanes o de mesos en un centre hospitalari. En aquest sentit, el fet de poder anar a classe implica omplir molts dels moments de temps lliure que un té quan està ingressat i, a més, suposa conèixer altres menors que es troben immersos en dificultats semblants a les pròpies. Com és d'imaginar, establir relacions amb iguals és un dels estímuls principals que aquests pacients poden trobar en aquestes amargues estades.

Infants voluntariosos

L'equip de professionals que treballa cada dia en l'educació d'aquests peculiars malalts en corrobora el caràcter voluntariós. Certament, es tracta d'unes sessions a les quals acudeixen només les persones que els ve de gust. Pasqual en remarca que "normalment són alumnes que mostren una predisposició excel·lent respecte de les classes que s'hi duen a terme". Per tot plegat, és un servei que s'ofereix de dilluns a divendres a partir de les deu i mitja del matí i que, alguns dies, s'allarga fins a les quatre de l'horabaixa. Les dinàmiques habituals que s'hi segueixen es veuen enriquides per algunes propostes complementàries materialitzades durant tot el curs i enmig d'un entusiasme especial: des de la celebració del Dia del llibre fins a la commemoració de l'arribada de les festes de Nadal i de Pasqua. L'estímul que suposa el fet de dur endavant aquesta tipologia d'activitats, a més de rompre amb la monotonia pròpia de la vida d'un malalt, suposa una injecció de motivació per afrontar el futur.