Feminitzar la política

Certament, ancestralment, les dones han estat excloses de la vida pública, que ha estat en mans d'homes de manera habitual i generalitzada. El feminisme ha fet prou forat en la majoria de les forces polítiques perquè s'hagi anat optant, amb el pas del temps, per aconseguir unes quotes mínimes de representació femenina. En el cas de les Illes Balears, l'opció de les llistes cremallera i de la paritat entre homes i dones als càrrecs representatius sembla no només vigent, sinó cada dia més assumida pel conjunt de la societat.

Existeix el debat, també, entre els sectors feministes, sobre si l'esforç s'ha de centrar a aconseguir per via legal una representació paritària de les dones o si s'han de centrar els esforços a generar les condicions socials més adequades perquè d'una manera natural homes i dones tinguin una representació d'acord amb les seves respectives capacitats i mèrits, sense cap tipus de bloqueig per raons de gènere.

Segurament aquesta segona opció seria la més adequada, perquè impregnaria el conjunt de la societat. Avui dia ens trobam que, efectivament, existeix una voluntat i una pràctica cada dia més paritària en l'àmbit de representació política, però aquesta s'estronca en arribar als llocs de més responsabilitat (vegem, per exemple, la llista de presidents de comunitats autònomes, o la llista de primeres espases dels diferents partits polítics, o la llista de magistrats/des del Tribunal Suprem).

Així mateix, tampoc no existeix una traducció entre aquesta voluntat política i la realitat que podem veure al capdavant dels consells d'administració de les grans empreses, dels bancs més poderosos o de les grans companyies multinacionals. Analitzem els percentatges de representació masculina i femenina en aquests àmbits i tindrem una foto panoràmica de l'eficàcia de les polítiques d'igualtat, d'altra banda tan publicitades.

Així les coses, la feminització de la política no passa tant per mers reglaments o per quotes o lleis com per generar unes actituds diferents dins l'àmbit polític.

Posem per cas que convenim que existeixen alguns valors (compartits per amplis sectors de la societat) que es donen més habitualment en dones i uns altres més propis dels homes. (Ep! Encara que siguem iguals, i hàgim de ser iguals en drets, homes i dones som diferents, psicològicament, anímicament i en molts altres aspectes, per sort...). Els valors masculins solen ser la competitivitat, l'acció, la lluita, la voluntat de poder, la passió... A aquests valors se'ls solen oposar uns altres que en fan l'altra cara de la moneda, com ara la cooperació, la paciència, l'empatia, la capacitat de cedir poder, la compassió...

La feminització de la política passaria, per tant, per l'adopció d'uns determinats valors o , com a mínim, de reequilibrar els que avui tenim en dansa. És obvi que la competitivitat es troba molt per damunt de la cooperació, però comparem la batussa Zapatero-Aznar amb les floretes que dedicà Barack Obama a personatges com Ronald Reagan i fins i tot, en alguns camps, al mateix George W. Bush.

De la mateixa manera, tot l'engranatge de la lluita política, tal com l'entenem a la nostra part del món, amb la consegüent professionalització, requereix molt de fetge. I els homes estam més habituats a participar en aquest tipus de batusses sense sortir-ne amb la nostra ànima radicalment trasbalsada. Però és precisament amb aquesta aptitud (i actitud) que deixam fora de l'activitat política persones que, fossin del gènere que fossin, podrien ser molt vàlides per dedicar-s'hi. Estam perdent, per tant, una part important del millor capital humà pel fet de poder-se dedicar a la política només persones que tinguin un caràcter concret.