Un abocador a l'espai

Durant el segle XX aconseguírem que l'ésser humà viatjàs fora de l'atmosfera i posàs els peus sobre la lluna. Per al XXI, tot apunta que els grans reptes són establir una base permanent en el satèl·lit, posar un peu a Mart i la recerca de nous planetes habitables més enllà del nostre sistema solar. Aquestes tasques, però, es podrien veure alterades i greument condicionades per la proliferació de residus en l'òrbita terrestre. La presència humana a l'espai ha tingut com a conseqüència la conversió d'aquest àmbit, que fins ara consideràvem gairebé màgic, en un simple abocador. Si quelcom caracteritza l'ésser humà, és la capacitat per fabricar, en definitiva, per transformar quelcom en una altra cosa i donar-li una nova utilitat. Aquesta capacitat, però, es troba estretament lligada a l'aparició dels efectes derivats d'aquesta: els residus. Així, podem assegurar -sense gaire por d'equivocar-nos- que totes les accions netament humanes en produeixen.

Fins no fa gaire aquest havia estat un problema que se circumscrivia en exclusiva als racons habitats del nostre planeta. Així, difícilment es podia pensar a trobar restes de l'activitat humana lluny dels territoris poblats. Tanmateix, des de fa dècades, la cosa ha canviat completament. Els humans, talment com si fóssim una plaga, hem aconseguit traslladar els nostres residus fins més enllà del nostre hàbitat natural. El problema mediambiental ha esdevingut no ja un problema d'abast planetari, sinó espacial. El notable desenvolupament assolit per la Humanitat ha permès traslladar l'ésser humà fins més enllà de l'atmosfera terrestre. De la mateixa manera, el rastre principal de la nostra activitat ha deixat ben marcada la seva petja -i no ens referim només a la de Neil Armstrong sobre la superfície lunar.

Milers de tones de fems són en l'òrbita terrestre. No es tracta només del guant oblidat per Edward H. White en la primera activitat d'un astronauta nord-americà fora d'una nau espacial o la càmera de fotos extraviada per Michael Collins durant el seu viatge a bord de la Gemini 10, sinó d'elements tan variats com grans restes de coets, satèl·lits obsolets o components despresos de les naus i satèl·lits que al llarg dels darrers cinquanta anys hem enviat a l'espai. Segons un estudi publicat per la revista Nature l'any 2006, els Estats Units tenien localitzats i catalogats -per diferenciar-los de possibles míssils llançats des de territoris enemics- més de 9.000 objectes artificials de més de 10 centímetres en l'òrbita terrestre. D'aquests, la gran majoria eren considerats ja aleshores una ruïna amb un enorme risc potencial per a les missions espacials.

Ara bé, aquesta xifra sembla minúscula si la comparam amb les dades que maneja l'Agència Espacial Europea (ESA), segons les quals hi hauria més de 600.000 objectes més grans d'un centímetre orbitant fora de control i alguns d'aquests orbitant a velocitats que arribarien als 19.000 quilòmetres per hora. Lluny dels temes mediambientals, la principal preocupació que ha generat la presència de la brossa en òrbita és el perill que suposa per a les futures missions espacials i per als costosos satèl·lits que es troben en funcionament. Així, per exemple, naus com l'Estació Espacial Internacional han estat blindades en els darrers anys per evitar, o almenys intentar minimitzar, els efectes catastròfics que podria suposar l'impacte d'una peça fora de control.

Per aquest motiu, les diferents agències espacials internacionals treballen en l'actualitat per localitzar i classificar aquests residus amb l'objectiu d'evitar que alguna topada accidental pugui posar fi a projectes valorats en milers de milions d'euros. De fet, alguns dels estudis que es manegen han arribat a plantejar l'enorme probabilitat que a partir de 2055 esdevingui gairebé impossible enviar noves missions a l'espai a causa de l'enorme densitat de residus que envoltaran el planeta. Sembla haver arribat l'hora que la revolució verda i la sostenibilitat agafin el seu lloc en la cursa espacial.

La llista d'incidents creix dia a dia

La primera col·lisió verificada amb un tros de ferralla espacial la patí l'any 1996 el satèl·lit militar francès CERISE. Aquest aparell, llançat tan sols un any abans, fou assolit per una objecte fora de control procedent d'un coet Ariane i el deixà severament malmès. Un any després, es produí el primer impacte de ferralla espacial sobre una persona. Almenys així ho assegurà l'afectada, Lottie Williams, una pensionista de Tulsa (Oklahoma, Estats Units). Williams explicà que, mentre caminava per un parc d'aquesta ciutat el 22 de gener del 1997, observà una llum al cel. Minuts després, i sempre segons les afirmacions d'aquesta dona, un tros de ferro d'uns quinze centímetres impactà a l'espatlla. Es tractaria d'una part d'un tanc de combustible d'un coet Delta II amb el qual la Força Aèria dels Estat Units (USAF) havia posat en òrbita un satèl·lit l'any 1996.

Un segon accident domèstic, tampoc no confirmat, s'hauria registrat el 10 d'octubre de 2006 a Alemanya. Una casa de camp a prop de Bonn resultà completament destruïda en un incendi que fou atribuït a la caiguda d'un objecte procedent de l'espai i d'una mida de menys de 10 mil·límetres. Un altre incident que suposà, en aquest cas, la creació de més brossa espacial fou la prova d'una arma antisatèl·lit que la Xina dugué a terme el gener de 2007. La prova del nou armament suposà que es generassin més de 900 fragments detectables, si bé es calcula que addicionalment es podrien haver dispersat més d'un milió de fragments d'un mil·límetre o més.

Tan sols un mes després, el febrer de 2007, l'etapa acceleradora d'un coet rus Briz-M esclatà en òrbita sobre Austràlia, mentre portava el satèl·lit de comunicacions Arabsat-4A. L'explosió generà més de 1.000 fragments identificats que agreugen una mica més la problemàtica de la brossa espacial. Quant a enguany, el mes de febrer, un satèl·lit militar rus fora de servei xocà contra un de comunicacions nord-americà. La col·lisió espacial, que ha estat la més greu fins ara, generà al voltant de 600 peces que vaguen per l'espai a uns 800 quilòmetres de la superfície terrestre. Tan sols un mes després, la ferralla espacial va estar a punt de causar una catàstrofe a l'Estació Espacial Internacional (ISS).

Els tres astronautes que s'hi trobaven s'hagueren de refugiar en la nau d'escapament Soiuz, que està acoblada al complex orbital per a casos d'emergència, després que es detectàs l'arribada d'un perillós tros de ferralla, que finalment no hi impactà. L'Agència Espacial Nord-americana (NASA) creu que es podria haver tractat d'un petit fragment procedent d'un dels coets emprats per impulsar satèl·lits fins a la seva òrbita definitiva.