El dia que caigué el Mur de Berlín jo era a...

Soldats de l'Exèrcit Nacional Popular començaren a segellar les sortides del Berlín de l'Oest en la nit del 12 d'agost. Era l'any 1961, i allò que l'extinta RDA estava alçant no només era un mur per dividir el Berlín capitalista del comunista, sinó la frontera més simbòlica entre ambdues ideologies. Aquest mur, la major part del qual fou construït en una sola nit, hauria d'impedir la fugida d'alemanys de l'Est al sector Occidental. I així ho féu fins 28 anys més tard de ser aixecat. "Jo bevia unes birres amb els meus amics. I per la televisió començaren a emetre imatges en directe des de Berlín", explica Thorsten Haecker (Alemanya Nord, 1971). La nit estava a punt de caure, però la gent s'enfilava per damunt del Mur i ballava allà dalt. "Era increïble! No ens en podíem avenir!", explica Haecker, que tenia 18 anys aquell 9 de novembre de 1989, dia que caigué el Mur de Berlín.

Haecker, l'endemà, se n'anà a la benzineria on feia feina, situada a l'autovia entre Munic i Frankfurt, com cada matí. "Tanmateix, aquell matí no paraven d'arribar cotxes de l'Est. Tots venien somrients, feliços, i record que alguns altres treballadors de la benzineria s'abraçaven als germans de l'Est". L'empresa regalava, fins i tot, 10 marcs alemanys en benzina perquè viatjassin en aquells cotxes Trabant del sector socialista. I és que la seva estètica era diferent. Tot hi era diferent. Bern Jogalla (Selva Negra, 1957) també recorda els cotxes de fabricació de l'Est. "Feien un renou impressionant: Trac, trac, trac...". Jogalla, actual director del setmanari Mallorca Magazine, ja era periodista en aquell temps. "Observàvem els alemanys de l'Est i vèiem les seves càmeres fotogràfiques, però no eren japoneses (com les nostres), sinó soviètiques". Un tipus de càmera que Jogalla hauria d'adquirir en el posterior viatge que realitzà a l'Est per conèixer-ne els costums.

"Mai no havia anat a l'Est, ja que no tenia família de per allà ni cap altre vincle. I tot em semblava estrany. No existien gaires restaurants ni hotels, ens albergàvem a llars privades i bevíem rom cubà!", explica, una mica nostàlgic, Bern Jogalla. Perquè a la fi succeí allò que féu ningú ja no fos optimista: el Mur caigué. Jessica Hoelscher, provinent d'un poble fronterer entre Alemanya i Holanda, tampoc no feia comptes veure el Mur tombat. "S'havia parlat molt d'això, en els anys 80, però mai no passava". Així que quan veié les imatges per televisió, telefonà als seus pares. I és que Jessica es trobava ja per l'illa de Mallorca. "Era estiu, i havia vingut per cercar-hi feina". I tant que la trobà. Encara viu entre mallorquins, exercint de comare a l'Hospital d'Inca.

Pareix que aquest esdeveniment, sens dubte un dels més rellevants del segle XX, enganxà molts alemanys de vacances. Com ara Conny Haslbeck (Munic, 1962). "On era el dia que caigué el Mur? A Veneçuela, de vacances!", explica, divertida. Hoslbeck, resident a Palma, on regenta el bar Coto (plaça de les Drassanes), confessa que no l'afectà tant com se suposa a un alemany. "Jo som del sud i allà els problemes de Berlín es veuen molt lluny".
I en posa un exemple molt gràfic. "Si posen una bomba a Bilbao, no ens impacta tant com si esclata a Mallorca". Conny recorda aquella RDA grisa, molt grisa. "Era un altre món. Viatjaven a Cuba, Iugoslàvia, Bulgària, Hongria... I tenia coses molt positives".

Conney explica, per exemple, que la dona tenia un estatus d'igualtat que no existia a Occident. "Les dones podien treballar de qualsevol cosa, com si fos d'electricistes, i havia una xarxa de bressoles molt important". Tot i les mancances, no hi havia atur. "I això és el que els alemanys de l'Est troben a faltar", diu. Això no obstant, no tot és bo en aquesta història. Diu Jessica: "Els de l'Est venien reclamant el nostre benestar. I pensàvem: home, ho hem aconseguit en 40 anys treballant!". O Thorsten: "Jo he arribat a sentir gent que diu: 'Què tornin a aixecar el Mur, i així no regalarem els doblers als de l'Est' (opinió que no compartesc en absolut). O Conny: "Els joves no tenen prejudicis, però els majors de 40 anys encara pensen en dos països diferents". Són l'altra cara de la moneda, la que enfronta amb els germans que encara no han cicatritzat les ferides de la Guerra Freda, uns recels motivats per la percepció de pobres a l'Est i rics a l'Oest.