Quan el temps s'atura

Com sempre, Alba és la primera que es despert a casa. Primer plora tímidament. Encara té son. Però després reclama tota la nostra atenció amb els seus crits. Tot d'una m'aixec i l'agaf. Calla sobtadament, perquè ja sap que em té a disposició seva. D'aquesta manera, començam el dia, abraçades l'una a l'altra. Alba s'aferra amb ganes al meu pit. Tanmateix, no és només una qüestió de menjar. A mesura que passen els minuts, la seva respiració es tranquil·litza. Es dorm mentre jo li pas la mà pel capet i li mir els ditets. La seva pell és molt suau, com la de tots els bebès, supòs, però per mi és la més suau del món sencer. De tant en tant, Alba obre els ulls i mira al voltant. Això sí, el primer que troba sempre és la meva cara amb un somriure d'orella a orella. Fa només un parell de setmanes que encara era a la meva panxa, però a la fi ens hem pogut veure les cares, que era la darrera cosa que ens faltava per conèixer-nos del tot.

La meva filla ja sap quina és la meva olor i jo intent dir-li amb les meves carícies que l'estim més que qualsevol altra cosa al món. Poder expressar amor sense paraules és una de les coses més senzilles que hi ha. Això no obstant, s'ha de tenir calma i és necessari que el temps s'aturi. Cal no fer via i assaborir els moments màgics que es poden passar amb un fill. Mare meva! Ja han passat més de dues hores i jo asseguda al sofà amb el meu bebè encara damunt! Alba no s'adona de res perquè torna a estar profundament adormida. El seu rostre és de total satisfacció. La torn a deixar al seu llit. Ja em manca. Però, quina llàstima, el temps s'ha tornat a posar en marxa i hi ha moltes coses a fer.