Educar lluny de prejudicis

Reformar, reeducar, canviar, corregir. Però... mai comprendre, aprendre o assumir responsabilitats? La tan anomenada crisi de valors, que en teoria pateix un 99,999% del jovent de la nostra societat, ha suposat en els darrers temps un greu maldecap, tant per a progenitors com per a professors i per als responsables ministerials de la cartera corresponent, Educació (a diferents nivells, és clar). La cosa empitjora quan, a més, es tracta d'aquells adolescents anomenats "conflictius", és a dir, que han comès un delicte penat. Llavors, entram en un territori encara més escabrós. Reformatori: lloc on s'internen aquells menors que incompleixen la llei. Edat: mínim 14 anys, màxim 18. Funció: aïllar els adolescents per poder reformar-los i que no es converteixin en una "xacra social".

Dins del model d'Estat on vivim, l'internament i la privació de llibertat esdevé la base del poder judicial. Ara bé, la sanitat d'una democràcia moltes de vegades es pot mesurar comprovant precisament el nivell de qualitat dels serveis socials dels quals disposa. Avui dia, el terme reformatori, amb allò que implicava inicialment, ha sofert una evolució, en teoria, cap endavant. En l'actualitat, parlam de centres de menors o de centres socioeducatius.
Ara per ara, aquests són majoritàriament (al voltant d'un 80%) de gestió privada, segons va preveure la reforma de la Llei del menor de l'any 2001. A les Balears existeix la fundació S'Estel, entitat sense fins lucratius que, protegida pel Govern, fou creada per tal de gestionar els serveis, els centres i els programes necessaris per garantir la correcta execució de les mesures previstes en la Llei orgànica 5/2000, reguladora de la responsabilitat penal del menor.

S'Estel té tres centres a Mallorca: Es Pinaret, al Pont d'Inca; Es Fusteret, a Ciutat, i el Centre d'Incorporació Social, al Vivero. En el centre d'Es Fusteret, la seva responsable educativa tracta d'impulsar un canvi en positiu respecte d'aquell concepte inicial de reformatori que hem esmentat anteriorment. Hi fa feina un equip no gaire nombrós format per 10 educadors, el director del centre i un grup tècnic que inclou: una treballadora social, una psicòloga, una pedagoga, una mestra, els treballadors de seguretat i els de cuina i neteja. La mestra, Núria Roca, és responsable del Programa Escolar del Centre i coordina, a més de les classes, diverses activitats extra. Quan hi arribam, ens rep amb un somriure i per un moment oblidam que no ens trobam en un institut "comú". Les mesures de seguretat a la porta d'entrada ens fan topar amb la realitat. Durant la visita al centre, la nostra cicerone ens explica en què consisteix la seva feina i quins són els objectius que es pretenen assolir amb els adolescents.

Es Fusteret té capacitat per a deu places, a les quals se sumen els internaments esporàdics de cap de setmana. Reben joves (entre 14 i 20 anys) que han delinquit (les il·legalitats més habituals són extorsions, robatoris, agressions sexuals, pertinença a bandes i tràfic de drogues), i que han de complir un règim tancat, semiobert o obert. La seva estància, la duració de la qual ve determinada pel jutge encarregat del cas, es dividirà en tres estadis: entrada, preresident i resident. Durant aquest temps (variable en setmanes), els responsables estudien l'evolució de l'alumne intern i decideixen quin serà el nivell d'entrades i sortides dels joves per anar a classe, fer esport i visitar els familiars. Ara bé, els al·lots tenen unes tasques i obligacions durant la estada en el centre. A les 8 del matí inicien el dia veient el telenotícies i després, ja a l'aula, fan una lectura reflexiva i crítica de la premsa diària.

A continuació, comencen les classes, que no segueixen el ritme habitual, tal com ens explica Núria. Els temaris i continguts depenen en gran mesura de les aportacions de l'alumne, sempre això sí, sota la tutela de la professora. Els joves han creat una publicació, en la qual participen tots, estudien la història a través de pel·lícules i l'exposició del seu treball autònom als companys, i debaten temes d'actualitat, com a exercici d'expressió oral.
No és allò habitual, i funciona. El nivell de motivació en els alumnes és alt i afavoreix el conjunt del programa de "reinserció". Es tracta d'educar senser prejutjar, d'admetre que els adolescents d'avui no són els de fa vint anys. Que tenen altres preocupacions, altres problemes, altres reaccions. I sense ells, sense la seva implicació, és difícil trobar la clau i l'equilibri per assolir una educació de qualitat.

"És urgent fer feina en xarxa per atendre els adolescents"

Durant la nostra breu estada en el centre socioeducatiu, aprofitam per parlar uns minuts més amb la responsable educativa. Núria fa feina a Es Fusteret des de fa deu anys, just quan passà de ser una llar tutelada a un centre de menors.

Què opinau de la proposta de certs sectors polítics de la dreta parlamentària que advoquen a reduir l'edat penal dels menors dels 14 als 12 anys?
Evidentment no és aquesta la solució, no poden castigar els nins per la incompetència del sistema social. Per què quan en rebaixem l'edat quina serà la següent passa? Amb això no vull dir que no sigui necessària una resposta de contenció i de límits, evidentment, nins que amb 12 i 14 anys ja han entrat en un circuit de delinqüència necessiten imperiosament una resposta, un stop, i uns límits clars. Però també necessiten aprendre. No crec que un càstig que no està adaptat a les seves necessitats en sigui la resposta.
La clau? Jo crec que està en el sistema de protecció que en teoria és el responsable d'aquesta franja. I per suposat la feina en xarxa entre escola, serveis socials, família i el mateix sistema de protecció. És necessari dissenyar una feina preventiva i d'intervenció (en casos urgents), de col·laboració entre els diferents dispositius dels esmentats sectors. Es tracta d'elaborar un treball cohesionat per crear circuits de retorn constructiu al seu entorn natural (escola, barri i família) i potenciar una supervisió contínua d'aquells casos de famílies desbordades que no saben com marcar límits o treballar un context sociofamiliar afavoridor.

Què diríeu a aquelles associacions de pares (exemple Foro de la Família) que opinen que ni el docent ni el material didàctic no s'han d'immiscir en segons quins aspectes de l'educació dels fills (moral, tolerància, homosexualitat... i un llarg etcètera)?
Uff... Tema complicat! Però està clar que les famílies necessiten de l'escola com l'escola d'elles. I no només de l'escola, sinó dels serveis de la Comunitat en general, ja que el conjunt és el que gestiona el context natural dels fills. És urgent fer feina en xarxa i les famílies han d'assumir la necessitat, el dret i el deure de ser partíceps actius en l'educació dels seus fills, fet que inclou una coordinació contínua amb l'escola, a partir de la qual s'han de compartir criteris per tal de potenciar una feina coherent amb els nostres adolescents.

Des de la vostra experiència personal, el fet de treballar amb menors considerats "conflictius" exigeix un nivell més alt de vocació personal i d'implicació professional?
Tot el que suposa feina amb persones ha de ser vocacional, molt més en el cas de la formació, educació o docència, però allò realment important és el caràcter positiu de la vocació, pensar des del potencial, de les possibilitats, de les capacitats, dels objectius... Només així podrem crear camins d'avenç.

Són molts els que xarren de la influència negativa que els nouvinguts adolescents han tingut sobre els "autòctons", especialment en el tema de les bandes urbanes, què n'opinau?
Com a especialista en atenció a la diversitat, crec de manera ferma que aquesta hauria de ser una font d'enriquiment contínua. Què hi ha més ric que una ciutat amb diverses cultures? El problema radica en la gestió que se'n fa. Per fer una gestió positiva, necessitam partir d'una enfocament intercultural i crear mecanismes d'inclusió real i no una exclusió que degenera en problemes, com poden ser les bandes o els guetos.

Disciplina, sí o no?
El terme disciplina sembla haver perdut sentit. Els al·lots necessiten valors, que se'ls infongui respecte pels professors, pels pares, per altres societats... I sobretot necessiten límits. Els adults hem d'assumir els canvis mentals. Hi ha un desfasament enorme entre allò que l'adolescent necessita i allò que nosaltres els donam. S'ha de discutir amb ells, s'ha de debatre, no imposar.

Els pares han de fer un esforç...
Els pares viuen arrelats a la memòria. No volen o no poden assumir les noves situacions, els nous contexts. Per això, és necessària la coordinació en xarxa de la qual parlàvem. No és gens senzill, al contrari, és més aviat complicat. Nosaltres moltes de vegades ens veim superats per les dificultats de coordinar els diversos punts d'enllaç amb l'alumne, treballador social, delegat de llibertat vigilada, els pares, professors... Però hem de cercar eines i camins per fer-ho.