Quan Youtube es posà al servei del setè art

Un repàs acurat

En poc més de quaranta minuts hi podem veure entrevistes personals amb els joves creadors, algunes pistes de la mà dels mateixos protagonistes sobre com produir i divulgar els materials propis i fins i tot l'aportació de María Ferreras, responsable d'Aliances Estratègiques de Youtube a Espanya, explicant les principals garanties d'una llançadora com la que ella representa, pel que fa a la difusió de la tasca d'aquests creadors. En aquest aspecte, es resalta la potencialitat d'una matriu com Youtube, que permet compartir instantàniament continguts amb una audiència de milions de persones de tot el món. Així mateix, la millora substancial de les condicions tècniques ha permès en els darrers temps que els resultats siguin qualitativament més complets, millors en definitiva. Aquest factor sense dubte ha col·laborat a fer que més persones s'interessin per aquest fenomen i que de mica en mica el consum d'esdeveniments per aquesta via s'hagi trastocat de manera curiosa. Ja no sols arriba a ser un reflex més de les coses que es poden copsar a través d'altres mitjans.

De cada vegada compareixen a la xarxa més espais personals que incorporen vivències dels protagonistes amb el condiment de la imatge com a fet diferencial, i amb la condició que el seu únic canal de transmissió (almenys en la fase inicial) és internet. El videoblogging ja és ben comú a la majoria de països del nostre entorn, i es pot dir que a Espanya també hi comença a calar amb força. Per altra banda, suposa el context perfecte per a la creació amateur o semiprofessional de projectes audiovisuals. Mai amb tan pocs mitjans materials -ens és suficient amb una càmera digital, un ordinador amb internet i alguna casta de programari adient per a l'edició de vídeos- s'havia pogut assolir un auditori potencial tan gran.

Alguns privilegiats, fins i tot, aconsegueixen fer el salt i establir aquest entreteniment com la manera de guanyar-se la vida. És el cas dels amics i veïns de Basauri Borja Pérez i Joseba Caballero amb Qué vida más triste (QVMT), una de les primeres sèries íntegres per internet d'èxit a l'Estat espanyol, que ja emprenen la seva segona temporada de singladura televisiva a La Sexta. I és que la vila global ofereix un oceà immens de possibilitats als qui gosen d'entrar-hi i afavorir la seva activitat amb les noves eines a l'abast. Això és el que en poques paraules es pot extreure de l'experiència del documental ‘Mi primer videoblog', que a la vegada és complementat amb una sèrie de vídeos extra en els quals es relata la història de Youtube, un monogràfic sobre la protecció de drets d'autor i la creació de vídeos internautes, a més del making off o preses falses del documental.

"Aquesta plataforma és una eina fonamental i gratuïta per donar-se a conèixer"

Antonio Pablo Molina és el seu nom més usual, però ja molts el coneixen com a Budyalien. Ara aquest manxec ha aconseguit que ens interessem per un fenomen tan emergent com desconegut per al gran públic. El videobloging i els usuaris que l'exerceixen encara tenen molt a mostrar.

Què va fer que us fixassiu l'objectiu de realitzar aquest documental?
Feia més de tres anys que pujava curtmetratges a Youtube i havien tingut més d'un milió de visites. M'agrada el documental i des de l'experiència coneixia com funcionava l'eina i, a més, mantenia contacte amb molts dels usuaris més populars. A més, es podia realitzar sense un gran pressupost. La majoria d'entrevistes les han enregistrat els mateixos usuaris, amb la seva pròpia càmera, i me les han fet arribar.

Què trobau que tenen en comú els quinze exemples que ens mostrau?
Els escassos mitjans amb què treballen i l'èxit que tenen a Youtube és el que més es repeteix. Tot i que alguns tenen mitjans professionals són una excepció. La iniciativa i la vocació de totes tenen un to amateur. Fins ara, aquest tipus de vídeos tenien força visites, però avui la majoria dels canals que es promocionen des de la mateixa plataforma vénen de televisió. Ja veurem si en el futur hi ha gent no professional que hi aconsegueixi difusió.

En aquest escàs temps en què el documental és a internet heu rebut molts comentaris, la majoria bons...
Molts valoren l'esforç que hi ha darrere. Per mi han estat vuit mesos contactant amb gent, editant les més de set hores d'entrevistes i ajustant tots els efectes per aconseguir el resultat final. Em consta que a molts els fa il·lusió conèixer de més a prop detalls d'aquests personatges i del procés de creació dels seus treballs.

A més de la citada, quins fòrums són adients per divulgar aquests projectes?
En la meva opinió és important un certamen de curtmetrages internacional anomenat Notodofilmfest. És seguit per molta de gent i n'han sortit directors de cinema de prestigi, com Daniel Sánchez Arévalo, director d'Azul oscuro casi negro. A internet hi ha altres pàgines similars a Youtube, com Metacafe, però no tenen tanta difusió.

Arribarà el dia que es pugui viure de la divulgació lliure de continguts a internet?
Youtube és una revolució per a aquells que volem mostrar els nostres projectes audiovisuals. Ara abastam tot el món, i abans quedava reduït a cercles petits. És cert que de moment, per guanyar-s'hi la vida cal fer el pas a la televisió, però Youtube i internet en general és una bona manera de donar-se a conèixer. És una eina amb què abans no comptàvem i, a més, és gratuïta. En el meu cas, mai no m'he plantejat guanyar-me la vida amb els curts, i ho faig perquè m'agrada. Avui dia tothom té a l'abast una càmera, i compartir vídeos és fàcil. Una altra cosa és fer peces originals i creatives.

Quin creis que és el fonament per fer un vídeo més popular a Youtube.
Des del primer moment de vida de Youtube Espanya, a l'estiu de 2006, es promocionaven vídeos amateurs en la secció de ‘Destacats', i això feia que rebessin moltes visites. Ara és més complicat, perquè la majoria provenen de televisió. Si la visibilitat falla, només resta confiar en el ‘boca a boca', que ja se sap que a internet té un valor especial. No necessàriament els que triomfen són treballs ben acabats. Més concretament, no hi ha una relació clara entre qualitat i popularitat, així que la resposta popular és sovint imprevisible.