TW
0

S'ha escrit molt sobre la Declaració de Bolonya i l'ensenyament superior, i el que se n'escriurà... Està molt clar que hi ha molts d'objectius que són positius, com és el cas del reconeixement dels estudis a qualsevol país de la UE, després de la creació de l'àrea europea d'educació superior, per a la mobilitat i l'ocupació o el canvi de model que es preconitza, que ha de suposar fer més èmfasi en l'aprenentatge de l'alumnat i disminuir l'ensenyament magistral del professorat, que ha estat el model majoritàriament desenvolupat fins ara. Però queden molts d'interrogants a resoldre. Sembla que el grau i el postgrau equivaldran a la llicenciatura anterior. S'havia passat a una durada de quatre anys i ara tornarà a cinc.

Aquí el grau durarà 4 anys i el postgrau 1, quan a la majoria d'estats europeus la relació és de 3 a 2. Per tant, què passarà a una persona que ja tengui el grau a França amb tres anys i vingui aquí a acabar la carrera? I al revés? Voldrà el professorat centrar les classes en l'atenció a l'alumnat i no en les seves exposicions i apunts? Estan preparats per fer-ho? Existeix finançament suficient per posar professorat nou, ja que no hi podrà haver classes amb tants d'alumnes com hi havia abans? O fan comptes que l'ensenyament el desenvolupin becaris? Seran tan barats els màsters per a la realització d'un curs com ho eren les matrícules del curs de llicenciatura? I la llengua? No és aquesta la manera de convertir l'anglès en interlingua i d'aquí l'elevació de la seva importància, que ja repercuteix en l'ensenyament obligatori? Què passarà amb totes les nacions sense estat que tenen una llengua diferent a l'estatal? Què passarà aquí amb la llengua catalana? Sembla que hi ha dos perills evidents: la desaparició de les llengües minoritzades i la pèrdua de la igualtat d'oportunitats.