Universalitzarà la sanitat?

Una cosa és voler i una altra de ben diferent poder. Això és el que deu pensar aquests dies el president dels Estats Units, Barack Obama. El demòcrata mostra constantment el seu ímpetu per reformar el sistema sanitari, però l'oposició s'ha torbat poc a tirar-se-li damunt. De fet, no és tan sols el Partit Republicà el que s'enfronta al projecte, sinó que també s'hi han afegit les principals empreses farmacèutiques del país i les grans companyies d'assegurances mèdiques. Aquestes dues indústries (la farmacèutica i les assegurances) constitueixen un important lobby a Washington. Així mateix, els mitjans de comunicació conservadors s'han bolcat en la guerra contra Obama. No debades, tant la premsa com les televisions i les ràdios viuen de la publicitat, i el lobby farmacèutic és un dels anunciants més generosos. Un darrer problema: la trinxera anti Obama ha trencat les fileres demòcrates i pareix que el president haurà de patir la fugida de vots propis.

El desig de Kennedy

Ara bé, la batalla contra la reforma sanitària no és més que la defensa de l'actual statu quo, capítol que és, realment, la continuació d'una saga ja començada per altres demòcrates. Per una banda, el senador recentment mort Edward Kennedy havia lluitat des dels anys 70 a favor de l'extensió de la cobertura sanitària. Tot i que el seu posicionament era prou conegut, Barack Obama va aprofitar la influència que el darrer Kennedy mantenia en l'espectre polític per sumar suports. De fet, el president Obama va llegir davant el Senat una carta pòstuma escrita pel senador en la qual defensava fervorosament la reforma. "Ha estat la causa de la meva vida", començava el lleó del Senat. "Són principis fonamentals de la justícia social. I el darrer any, la perspectiva d'una victòria em va mantenir amb determinació", concloïa.

Vet aquí que Kennedy no ha pogut veure com la iniciativa tirava endavant, com tampoc no ho han fet altres líders demòcrates. Per exemple, la secretària d'Estat Hillary Rodham Clinton, una política que també fou primera dama dels EUA. Durant el primer mandat del seu marit, Bill Clinton, Hillary intentà aprovar una reforma sanitària. Eren els anys 1993 i 1994 i la seva innocència fou envestida pel lobby de les farmacèutiques i el conservadorisme americà. Ara queda per veure si Barack Obama ha après dels errors de l'intent de Hillary o tornarà a cedir davant la pressió mediàtica. Almanco, Obama es veu optimista i decidit. "Cap família no anirà a la fallida perquè algun membre es posi malalt", afirmà, vehement, en el discurs d'obertura del curs polític, la setmana passada, davant el Senat dels EUA.

Despesa elevadísima

Per començar, Obama ha assegurat que el pla cerca retallar les elevades despeses del sistema de salut (de fet, consumeix prop del 16% del PIB dels EUA). Bàsicament, el pla consta a crear una empresa asseguradora amb la qual individus i petits empresaris puguin obtenir assegurança mèdica a preus competitius i que, com en grups, es permeti negociar millors cobertures. Per una altra banda, proposa la creació d'una assegurança operada pel Govern, coneguda com a opció pública. Aquest punt, però, és el més polèmic del projecte, perquè l'oposició critica el fet que la intervenció governamental pugui esdevenir un domini estatal del mercat.

Evidentment, es tracta d'una apreciació molt diferent del que s'entén per salut a Europa i als països amb un sistema de benestar social. La mera idea de pensar en ‘mercat' vol dir que la salut no és un dret. La reforma, finalment, planteja un impost a companyies d'assegurances en les pòlisses de salut més cares i donaria crèdits fiscals a individus i a famílies per tal d'ajudar-los a compensar el cost de les primes. Tot i que aquests semblen els eixos bàsics de la iniciativa, la voluntat de Barack Obama de cercar consens i pactar amb els republicans podria desdibuixar la proposta original. Les properes setmanes d'aquest nou curs polític reflectiran cap on camina la salut dels EUA.

Espanya dedica un 35% menys de doblers a salut que la resta de la UE-15

L'Estat espanyol gaudeix de cert prestigi internacional en matèria de sanitat pública. El seu model, consolidat durant els primers anys de democràcia sota els governs de l'expresident Felipe González (PSOE), és eminentment socialdemòcrata. Es caracteritza, per tant, perquè crea una xarxa pública finançada per l'Estat, que aconsegueix els recursos econòmics amb la política fiscal. Tanmateix, diferents agents socials n'han qüestionat el funcionament en els darrers anys. De fet, la despesa que l'Estat espanyol dedica a sanitat és molt inferior a la mitjana de la resta de països de la Unió Europea. Existeix un criteri macroeconòmic bastant clar per reflectir la importància que cada estat dóna a aquest àmbit, i és el PIB.

L'any 2008, l'Estat espanyol assolí un PIB tan elevat com el 93% de la mitjana de la Unió Europa dels 15. Però si la seva riquesa s'ha equiparat a poc a poc amb la resta d'Europa, no ha ocorregut el mateix amb la despesa sanitària per càpita. Espanya, de fet, només dedica el 65% de la mitjana europea a finançar la sanitat.
La convergència amb Europa, un terme tan apreciat per la classe política, torna així divergència. Una altra dada, més global: la despesa pública social com a percentatge del PIB és una de les més baixes de l'Estat (19,7%), mentre que a la UE-15 se situa en el 28,2%. [Per a més informació, consultau El subdesarrollo social de España, de Vicenç Navarro; Anagrama, 2006).

"Ningú no s'ha de fixar en la classe social del pacient"

El conseller de Salut de les Illes Balears, Vicenç Thomàs, creu que "la sanitat espanyola, i en concret la balear, pot presumir de ser una de les millors del món". De fet, segons el conseller, "és de vital importància que el sistema sanitari atengui qualsevol ciutadà que ho necessiti, sense fixar-se en el nivell de renda o en la classe social". Aquesta és una política contraposada a la dels EUA, ja que -diu Thomàs- "és la nostra conquesta, perquè dóna cohesió i fortalesa a tota la societat i respon als valors de solidaritat, universalitat i equitat". És per això que l'aposta de Barack Obama per la sanitat "és una de les grans conquestes que es pot assolir com a país".

Com és el model sanitari actual dels Estats Units?

Les xifres fan estremir-se: el 15,7% de la població dels EUA no té cap tipus de cobertura mèdica, és a dir, 47 milions de nord-americans. Encara pitjor: les pòlisses d'assegurances privades de 102 milions més són insuficients, perquè no cobreixen intervencions quirúrgiques ni medicaments de preu elevat.
Així doncs, com funciona el sistema de salut nord-americà?

Copagament

El primer és pagar unes quotes mensuals a la companyia triada, la qual, en cas de malaltia, remet l'usuari als recursos sanitaris privats que tinguin contractats. El preu mitjà de les quotes és de 7.200 euros anuals. La majoria de la ciutadania (68%), tanmateix, obté l'assegurança gràcies al lloc de feina. Empresari i treballador en negocien el copagament de les quotes, però molts petits empresaris es neguen a aportar-hi la seva part, ja que addueixen incapacitat per abonar la quantitat esmentada o directament perquè no volen fer-ho. El problema és que l'escassa sindicació dels treballadors degenera en comitès d'empresa inexistents o directament grocs. I com que no poden pressionar per signar un conveni col·lectiu satisfactori, no tots els treballadors tenen aquesta cobertura.

Indigents

50 milions de noms: els indigents mèdics. I amb la crisi, aquest fosc escenari s'aguditzarà amb seguretat, perquè aquells treballadors que siguin acomiadats a causa de la recessió també perdran l'assegurança mèdica, a més de la dels fills a càrrec seu. Per altra banda, l'Estat finança a les entitats part de les quotes que els empresaris han de pagar (en forma de desgravacions fiscals, per exemple). A més a més, sufraga dos programes públics d'ajuda sanitària. Per un altre costat, MediCare cobreix el 52% de les despeses sanitàries de la gent gran i amb minusvalideses. En canvi, MediCaid s'adreça als ciutadans en estat de pobresa, però no a tots, sinó tan sols al 22% dels indigents. Així mateix, el Ministeri de Sanitat té engegats altres programes, com el d'atenció als infants.