TW
0

La vida és plena de paradoxes i n'és un exemple el fet que un succés tan traumàtic com la II Guerra Mundial obrís camí a la igualtat de la dona. Ara fa 70 anys que el Tercer Reich envaí Polònia, una acció que ha estat considerada la primera passa de la Guerra Mundial. És evident, però, que els historiadors també haurien pogut agafar altres dades com a inici del conflicte. Per exemple, la invasió dels requetès. La política d'amansiment, encapçalada pel premier britànic Chamberlaine, fou sinònim de "deixar fer" i el règim nazi agafà amb bona empenta aquesta filosofia similar a la no intervenció en la guerra civil espanyola. Tanmateix, fou una política amb uns resultats tan magres com els 60 milions de víctimes que causà la II Guerra Mundial.

A més, cal dir que abans que començàs la guerra el col·lectiu femení ja feia el seu camí. Primer entrà a les fàbriques, substituint així els homes reservistes que deixaven la feina a la crida d'una lluita imminent. Les dones, aleshores, hagueren de suplir els buits deixats pels seus marits. Si bé aquesta és la versió que explica l'arribada de les dones al món laboral, no és més que una teoria que no se sustenta plenament. Un poc de perspectiva mostra com les ciutadanes havien estat obreres de la mateixa manera que els homes eren obrers. Les mateixes condicions d'explotació de l'home per l'home, tal com les definí Karl Marx, eren les que imperaven en la vida laboral de la dona. Si bé ella, a més a més, patia una doble discriminació pel seu sexe. "A l'atzar agraeix tres fets: haver nascut dona, catalana i de classe oprimida", com digué Maria Mercè Marçal.

En tot cas, la incorporació de la dona a la indústria facturadora d'Occident ja s'havia produït, com també va passar a altres indrets del planeta. Ara bé, eren bàsicament membres de la classe obrera o treballadora sotmeses a una certa explotació, la qual cosa justificaria que la història oficial no hagués parat atenció a la seva existència o no n'hagués parlat amb termes honrosos. Sigui com sigui, amb la II Guerra Mundial les portes del reconeixement social s'obriren per al gènere femení. Als Estats Units triomfaven símbols com Rosie the Riveter (Rosie la rebladora), una icona fàcilment identificable entre el col·lectiu femení. Aquest, fent feina a les fàbriques, començava a gaudir d'un sou propi tot i que probablement era molt inferior al que es retribuïa a un home per la mateixa tasca. Aquesta idea d'independència econòmica fou molt grata per a milers de dones arreu del món.
Ara bé, tot allò que comença, també té un final. Acabada la guerra, els homes tornaren als seus països i ciutats, i també a les seves fàbriques i empreses. Així, les dones es varen veure de nou desplaçades del mercat laboral i l'alegria pel final de la violència i pel retorn dels familiars a les llars va quedar enfosquida pel desencant de la feina.

Malgrat que la seva presència era més destacada en l'àmbit industrial, moltes dones integraren les respectives tropes bel·ligerants. La Unió Soviètica, per exemple, disposava d'un Exèrcit Roig amb un 8% d'unitats femenines. Les forces militars ianquis tampoc no en foren una excepció. Així, els EUA crearen la Women's Army Corps (WAC), que batallà contra el nazisme per tot Europa. Al final del conflicte, l'Exèrcit americà va publicar un informe que detallava com 150.000 dones havien passat per les WAC al llarg del conflicte.

Espies amb pintallavis

Les dones no només estigueren en el front, sinó que també formaren part dels serveis d'intel·ligència de totes les potències mundials. Aline Griffith, Marlene Dietrich i Vera Chalbur són alguns dels noms insignes del mapa de l'espionatge, tot i que, evidentment, mai no es coneixerà el nom de les millors espies.

Violència sexual

Malauradament, la figura femenina també hagué de protagonitzar un trist episodi de violència sexual orquestrat per la mà de l'home, el qual va exercir una repressió sistemàtica contra aquest col·lectiu en diferents fronts. Cal destacar en primer lloc, a causa de la intensitat de la matança, el cas de l'Imperi japonès. Entre 100.000 i 250.000 dones foren objectes de tràfic oficial, per part del règim japonès, sempre amb l'excusa de satisfer els desigs sexuals dels soldats nipons del front de batalla. Les "serventes" eren enviades als territoris ocupats, on passaven a integrar les llars del plaer.

Una altra mostra de violència masclista contra les dones es produí a Alemanya, en concret a Berlín i a ciutats pròximes, tot i que en aquest cas foren els tropes aliades (i ‘demòcrates') les que exerciren les agressions. La novel·la anònima Una mujer en Berlín (editorial Anagrama) és un bon retrat de les vexaccions que sofriren les alemanyes una vegada acabada la II Guerra Mundial.