La sopa de plàstic

Alguns científics de l'Administració nord-americana havien predit, a partir d'anàlisis fetes a Alaska l'any 1985, que la contaminació amb materials plàstics al Pacífic arribaria a constituir una mar gegantina de contaminació i un greu problema. L'any 1997 Charles Moore, patró de vaixell i investigador marí nord-americà, tornant a Califòrnia després d'haver pres part en una competició transpacífica, es va trobar enmig d'una immensa mar de plàstic. Els estudis posteriors han permès identificar una àrea, constituïda gràcies al règim de corrents del Pacífic, que va de Califòrnia a la costa del Japó, voltant les illes Hawaii, d'una superfície dues vegades superior a la dels EUA. Aquesta enorme superfície marina és plena de restes plàstiques de tot tipus, però sobretot està farcida de diminutes partícules plàstiques.

La major part de plàstics sota l'efecte del sol es van descomponent en petites porcions, fins a arribar al nivell molecular, que es barregen amb l'aigua i el plàncton. Això és el que es coneix com "la sopa de plàstic". Segons Moore, la massa de plàstic en suspensió dins aquesta zona del Pacífic representa uns 100 milions de tones i és molt superior a la massa de plàncton. Probablement és el major femer de la Terra. L'existència d'aquest oceà de plàstics no deixa gaires opcions als negacionistes, ja que fins i tot les fotografies aèries el detecten. El fenomen no és exclusiu del Pacífic i es produeix a totes les mars i oceans del planeta. Es calcula que cada any moren un milió d'ocells i 100.000 mamífers marins per la ingestió de plàstics.

És evident que els envasos i les bosses de plàstic es van convertint en un problema greu. Sols amb les bosses de plàstic que es distribueixen de manera gratuïta als comerços i supermercats ja hi ha un problema important. L'Estat espanyol és el primer productor europeu d'aquestes bosses de plàstic d'un sol ús i el tercer consumidor, amb 238 bosses per habitant i any, és a dir 10.500 milions de bosses i 100.000 tones de fems. D'aquest volum es pensa que sols un 10% es recicla i, encara que una part de les bosses són reutilitzades per les famílies (sovint com a bosses de fems), una bona part es transforma en una contaminació que ho ocupa tot i que perdurarà durant segles. Una prova de la importància d'aquest ús inadequat del plàstic és que el 20% dels fems recollits a les platges són bosses d'un sol ús.

Allò que sorprèn més, però, és la relativa facilitat amb què seria possible substituir aquests envasos, o almenys reduir-ne la utilització, tant a través de bosses de múltiples usos com de bosses de materials biodegradables o, simplement, reduint el nombre de bosses utilitzades. No sembla que aquest sigui un problema inevitable, ni molt menys. I limitant l'ús de bosses de plàstic d'un sol ús tendríem a l'abast, també, una manera efectiva de combatre el canvi climàtic (la producció d'aquestes bosses és altament emissora de CO2). De fet, hi ha alguns països que han pres mesures efectives i han aconseguit en poc temps reduir aquest tipus de contaminació. A altres llocs no ha fet falta prendre gaires mesures, perquè la simple consciència dels ciutadans du cap a la substitució progressiva de les bosses. Ser conscients del problema ja és una manera de resoldre'l i sovint el comportament dels ciutadans és més decisiu que l'acció dels governs. De tota manera, bé estaria anar fent passes també des de les institucions, i com més aviat millor, si és que no ens volem negar dins la sopa de plàstic.