Decepcions compartides

Afganistan i Iraq. Dues víctimes de la pólvora i del desconcert, dues societats que han patit l'avarícia de les bales de primera mà. Però, malgrat algunes similituds, es tracta de dos escenaris sensiblement distints. A l'Afganistan la guerra fou empesa per molts -s'hi havien de destronar els talibans i llur terrorisme-, de fet, es tendí a parlar de "guerra legal". A Iraq, aquesta legalitat es violà. Alguns encara viuen entre els fantasmes i les armes de destrucció massiva; fou una guerra d'ambicions medievals en ple segle XXI.

Avui, però, la situació és poc menys que paradoxal. Mentre que a l'Iraq l'enrenou de les sirenes cada cop és més exòtic, l'Afganistan s'ofega enmig el caos. Les eleccions generals ens han acostat aquesta realitat. Allà, segons sembla, l'antagonisme democràtic avança vers la permissivitat d'un president Karzai convertit en titella en mans d'Occident i dels talibans. La recent llei aprovada en relació als drets i deures de la dona xiïta subratlla aquesta dicotomia; és una llei anacrònica, un calc de les normatives existents a teocràcies com Aràbia Saudita, amb la diferència que aquesta ha estat impulsada per un líder imposat pels altaveus de la llibertat i la democràcia.

Resulta rellevant escoltar el testimoni de decepció de moltes de les dones que, atretes per la fi de la guerra i l'arribada de "nous aires" al país, han tornat després d'emigrar just en esclatar el conflicte. Aquesta serà una decepció compartida per tots aquells que somiaren en un nou ordre amb l'arribada d'Obama qui, com la resta de líders, segueix destinant partides militars milionàries a la zona i mirant cap a l'altre costat quan més convé fer-ho.