L'aigua i el tassó

A la novel·la Francesco, Josep Maria Ballarín va fer una reconstrucció sui generis de la memorable trobada entre el Pobre d'Assís i el papa Innocenci III. Ballarín posa en boca del papa aquestes paraules: "Jo sóc el vas. Tu, l'aigua. Sense mi, tu et vesses sense sentit. Sense tu, jo seria una carcassa buida". Moltes vegades aquesta imatge m'ha vingut al cap en tractar de dibuixar el perfil ample i polièdric de Jaume Santandreu. Tot i que, a dir ver, Santandreu no és l'aigua que cap dins un tassó; aquest manacorí de 71 anys és una torrentada impetuosa i desbordant, que diria el profeta Isaïes. Una senyera combatuda capaç d'atreure les adhesions més admirades i, alhora, de suscitar les polèmiques més enceses i les crítiques més severes.

Al llarg de la seva vida, Jaume Santandreu ha obert molts camins i ha promogut iniciatives solidàries que llavors han navegat soles. En alguns casos, fins i tot han trencat amb el seu fundador. Els seguidors de Santandreu objecten que la institucionalització dels serveis als més pobres condueix a la creació de carcasses buides d'humanitat, maquinàries burocràtiques que converteixen les persones en expedients. Els seus detractors sostenen que per tal que les accions solidàries perdurin s'han d'estructurar i planificar. Diuen que la prova de foc de les organitzacions és la supervivència al seu fundador. Serà possible sobreviure a la genialitat carismàtica de Jaume Santandreu? Hi haurà cap tassó prou gran i resistent per recollir tota la seva aigua sense estancar-la i corrompre-la?