Can Gazà, lliures dins la marginació

Els perduts, els qui han estat marginats per la societat, els que no tenen res... són els únics que viuen lliures, sense cap tipus de por. En canvi, aquesta llibertat té un preu molt car, ja que es paga amb la solitud i el rebuig de la població. No obstant això, saben quina és la seva situació perquè no tenen res a perdre ni res a amagar. Resulta increïble, però hi ha un lloc on la utopia es fa realitat i els qui ho han perdut tot guanyen valors tan importants com l'empatia, l'amistat i el compromís. La solidaritat escriu les lletres de Can Gazà, que, paradoxalment, és una illa de tranquil·litat dins l'illa de la calma. Aquesta gran finca situada a foravila posseeix un singular encant illenc i una agradable olor de vida. Rodamons, ionquis, alcohòlics... la gent més abandonada de Mallorca hi acudeix per viure amb llibertat o per morir amb dignitat.

Malgrat el que es pensi, Can Gazà no és cap institució ni ONG; la possessió és la casa d'una família des de fa catorze anys. Aquesta família està composta per trenta persones que s'han trobat just abans de morir per tornar a cobrar els valors que la societat els prengué. Com en tota llar, hi ha un pare que protegeix i cuida dels més dèbils. Aquesta funció és la que realitza el polifacètic Jaume Santandreu, capellà, escriptor, militant polític... Com ell diu, la seva tasca és igual a la de qualsevol altre pare de família: "Cercar doblers i posar ordre". Per tant, és el responsable de tenir cura de trenta fills fixos i de cinquanta que només hi van a dinar. Les edats varien molt, perquè n'hi ha de 30 fins a 85 anys. Però, com diu ell mateix, "tot marginat és un infant".

Una família diferent

Per descomptat, les pautes a seguir són les mateixes que es troben a qualsevol família: la violència hi està prohibida; és obligatori realitzar tres hores de feina en les diferents àrees; si algú no ve a dinar, ha d'avisar... En definitiva, són normes ordinàries en tots els nuclis familiars i, per tant, tots els residents saben que Can Gazà és ca seva i que l'han de cuidar. Els gazanencs, gentilici pel qual volen que se'ls conegui, gaudeixen de cinc menjars diaris, del medicament necessari i de la disciplina de la convivència. Al país de la marginàlia, concepte que empra Jaume Mateu al llibre Marginàlia, el sentit de la justícia i de l'empatia s'aprèn des del primer dia: els més forts ajuden els més febles; els més joves, als més vells... La solidaritat personal troba un lloc dins la solidaritat col·lectiva. A més, tot es regeix pel principi comunista de "donar el que es pot i rebre el necessari".

No obstant això, els gazanencs han après a viure sense haver de demanar res a ningú. Les tasques de la finca es reparteixen en diferents àrees: cuina, camp, bugaderia, animals... De fet, a la possessió hi ha de tot: cabres, ovelles, conills, indiots, ànneres, una egua... prop de 200 animals i molts de metres de sembrat transformen Can Gazà en una vertadera possessió de la Mallorca pagesa dels anys 30. Per tant, l'autogestió és l'única manera de subsistir i el seu propi model de vida. "L'hem inventat i no hi volem renunciar", explica Santandreu. Els gazanencs no reben cap casta de suport ni mèdic ni institucional. Directament no el volen: "Nosaltres, com tothom, gaudim dels millors tècnics del món a la xarxa de la seguretat social perquè som ciutadans normals", precisa Santandreu, que deixa clar que els usuaris de Can Gazà són marginals perquè ho volen ser, però això no implica que siguin persones estranyes, sinó que és un gest de normalitat exemplar.

Institucionalitzar? No, gràcies

Santandreu té un concepte propi de reinserció: "Algunes institucions es pensen que reinserir algú és reconstruir un home que la societat destrueix per tornar-lo al mateix lloc on la societat l'ha destruït. Per mi, la reinserció és que algú es faci la seva pròpia casa i s'hi trobi bé". Per tant, el capellà gaudeix d'idees molt personals sobre política social que xoquen amb els més dogmàtics, i no tant, d'aquesta ciència. Per aquest motiu, institucionalitzar Can Gazà no entra dins els plans dels residents, perquè "si la burocràcia entra dins alguna casa, el centre de tota l'acció es desplaça i els marginats queden en un segon lloc. Arriba un moment en el qual els criats s'apoderen dels malalts", matisa Santandreu. Per ell, els criats són els metges, els capellans... tots els sectors que es dediquen a servir la societat. Els més necessitats són els que han de gaudir de les prioritats, i no a la inversa.

Però, malgrat la unitat que es troba a Can Gazà, la queixa principal del pare és que "jurídicament no som una família i, per tant, no se'ns aplica la llei ni les ajudes com la de la família nombrosa". Jaume Santandreu no vol un paper que li reconegui la tasca que realitza la seva organització, sinó que s'estima més tenir un llibre de família, que és allò amb què realment s'identifiquen. La llibertat existeix i es diu Can Gazà o la Casa Llarga, la nova adquisició. A l'anomenada "comuna autogestionada dels marginats", tothom es respecta i s'ajuda en la malaltia, la soledat, l'angúnia i la tristesa. Aquesta gran família és un exemple de realització dins l'exclusió, d'empatia dins l'egoisme... les persones que habiten a Can Gazà demostren la seva vàlua plantant cara a la societat que els ha girat l'esquena per sobreviure en un món de lleons on ells són les ovelles i Santandreu n'és el pastor.