Suu Kyi no podrà concórrer a les eleccions a Birmània

Si algú tenia algun dubte sobre la fi de la dictadura militar birmana, crec que la sentència contra la premi Nobel i destacada líder política d'aquell país Aung San Suu Kyi ho deixa ben clar. Suu Kyi va ser jutjada per un greu delicte: permetre que una persona no autoritzada passàs tres dies a casa seua. Es tractava d'un ciutadà de nacionalitat americana (que, probablement, devia voler fer algun reportatge sobre la líder birmana), que ha estat condemnat a set anys de treballs forçats. La premi Nobel de la Pau també va ser condemnada a treballs forçats (tres anys), però la "magnanimitat" del cap de la Junta Militar birmana ha consistit a canviar la duríssima sentència per divuit mesos més d'arrest domiciliari. Per tant, no podrà concórrer a les pròximes eleccions (o mascarada electoral) organitzada en aquell país.

Segurament, quan es facin les eleccions, tenint en compte que Myanmar (Birmània) és considerada una república "d'esquerres", hi haurà qui defensarà que realment s'han produït unes eleccions democràtiques (amb qui probablement les guanyaria sota arrest i sense poder-hi concórrer). Com hi havia qui parlava de les eleccions iranianes com si haguessin sét unes eleccions democràtiques i, en canvi, es deixava de banda que un consell d'ulemes (líders religiosos islàmics) havia bandejat automàticament el 80% de les candidatures que s'hi presentaven. O hi ha qui considera una democràcia l'actual règim veneçolà, amb més de 30 mitjans de comunicació clausurats recentment pel president Chávez.

Que algú arribi al poder a través d'unes eleccions democràtiques no garanteix en absolut que allò que continuï sigui realment una democràcia. Vull dir que algunes de les grans dictadures han començat amb una revolució (vegi's l'exemple de la Unió Soviètica o de la República Popular de la Xina), però d'altres han començat en unes eleccions democràtiques. El cas del nazisme és paradigmàtic. El nazisme va pujar al poder en unes eleccions democràtiques, però immediatament després de la victòria Hitler es va esmerçar a buidar de contingut democràtic les institucions.

Salvant les distàncies, és el que s'està fent actualment a Veneçuela i a algunes repúbliques hispanoamericanes satèl·lits: algú puja al poder en unes eleccions democràtiques i, immediatament, sota l'excusa de la "participació ciutadana", comença a buidar de contingut les institucions històriques i a crear-ne de paral·leles. D'aquesta manera, els electes que tenen més vots i més representativitat buiden de poder aquells que no en tenen tanta.
El president de la república bé que pot aixafar qualsevol ínfula del batle de Maracaibo. Si les universitats es revolten, se'n crea una de nova i se la sobrefinança, de manera que sigui l'hegemònica. Si uns determinats ajuntaments no agraden, es busquen formes de "participació popular" generades per persones a qui no ha elegit ningú. I així successivament, fins a construir un sistema dictatorial en el qual el dictador sigui pràcticament inamovible i el règim gaudeixi de vida pròpia...

A Birmània les coses es feren de manera més contundent: un colp d'estat va certificar l'actual règim... Així no es va haver de fer cap tipus d'enginyeria social per convertir el règim en una dictadura més o menys químicament pura. S'hi va anar directament, sense problemes. Ara les dictadures no es porten, no fan modern, no són pròpies del segle XXI... però ningú no accepta que allò que governa o desgoverna ho sigui. Per tant, ningú no es reivindica com a dictador/a. Però en algunes àrees del planeta s'està estenen una tipologia diguem-ne neodictatorial. A molts llocs hi ha un clam per l'alliberament de Suu Kyi. És molt més que el clam per la llibertat d'una persona que veu els seus drets trepitjats per una dictadura militar. Molt més. Constitueix el símbol de la resistència davant aquells que volen anihilar la llibertat. S'ha d'estar vigilant, perquè allò que, entre nosaltres, pot parèixer natural, ha costat molta sang, suor i llàgrimes d'arribar a aconseguir-la...