Ja era hora que es fes un estudi comparatiu en l'àmbit europeu que no escandalitzàs la parròquia; aconseguir el cinquè lloc no és trobar-se en la part inferior de la mitjana, com ocorre en diferents informes PISA. L'altre estudi de la Complutense s'ha fet a partir d'infants de 6 a 12 anys, edat d'assistència escolar a Primària, però el transcurs de la vida dels 0 als 6 anys és molt important i marcarà molt l'estat de felicitat (si existeix) general de l'infant i no les diferents situacions momentànies d'estar content, que és allà on ens aboca la societat consumista.
Crec que la clau es troba en la situació de felicitat, de tranquil·litat, de pau, de maduresa en la qual es troben el seu pare, la seva mare, el tutor o la tutora. Per tant, una situació de crisi que afecti les persones adultes que envolten qualsevol infant també l'afecta a ell, li pot provocar situacions de tristesa que poden acabar en un estat general d'infelicitat.
El tarannà de les persones que l'eduquen i dels amics i les amigues que l'envolten és una qüestió bàsica. Les persones segures i tranquil·les reflecteixen seguretat i tranquil·litat al seu voltant. Com ser feliç (estat de plenitud i de satisfacció) segurament no s'ensenya, però es pot aprendre si existeixen les condicions adequades. Per tant, la felicitat dels infants depèn en gran part de l'educació rebuda a la família i, entre les moltes coses que s'han d'aprendre, n'hi ha dues de ben importants. Se'ls ha de deixar créixer d'una forma natural, se'ls ha de deixar aprendre amb una estimulació constant, però no excessiva, i no s'ha de desitjar tenir i convertir els fills i filles en persones precoces, que avancin les altres de la mateixa edat. Si, a més, els ensenyam i aconseguim que aprenguin a frustrar-se, perquè no ho poden aconseguir tot, haurem fet unes passes importants perquè puguin ser felices.
Existeix la felicitat?
05/08/09 0:00
També a Ara
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
- Narges Mohammadi: dona de foc
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Trob que tens molta raó Xisca, gràcies per la teva resposta!
Jo pens que part del caràcter és innat, i part és educat per un ambient social, cultural, familiar, econòmic, etc. Tot valor humà és social però no tot valor social forma part d'una mateixa persona. Pens que si un neix molt feliç, la felicitat pot deixar-la de costat si li passa un fet tràgic, però mai deixarà de ser el que és, una persona amb la responsabilitat de trobar la felicitat en algun lloc amagat. Qui no la poseeix, tal vegada mai l'ha volguda trobar.
Paco.montes, aquest és un tema quasi filosòfic i per això costa trobar-ne les respostes. Pens que tots neixem amb una personalitat i un caràcter, no sé si la felicitat podria formar part d'aquesta part innata , potser sí, La veritat és que no tenc una resposta concreta, a veure si algú ens pot ajudar a trobar resposets a n'aquestes incògnites. Salutacions! Bernadet i Xisca, què en pensau?
Antònia salutacions ets un putu crak
Hi ha gent q neix feliç, i pot morir trist, i al revés, i d'altres q han viscut molt malament però tnen un caràcter alegra, és innat?
Pot ser sigui part innata Antònia, i part creada i educada?
Paco.montes, de veres creus que la felicitat és innata? Devies voler dir que no és innata, veritat? Com que a la vegada dius que no ve sola...
Avui l'escrit m'ha agradat especialment ja que m'ha tocat la fibra. D'ençà que som mare, ara fa un poc més d'un any, em preocupen molt més aspectes de l'educació que abans ignorava. És tan important la nostra feina, la dels pares, que cal pensar detingudament tot el que estam fent amb els nostres fills. Costa dir NO al teu fill, costa veure'l trist o enfadat, costa veure'l plorar perquè no ha aconseguit el seu propòsit, costa inspirar tranquil·litat quan s'està nerviós/a o es té algun problema, costa no concedir-li tots els seus desitjos... Però he de dir, que encara que costi, s'intenta, perquè és el millor per l'infant i s'ha de fer, i s'ha de viure de la millor manera possible. Per què ens costa tant? Perquè l'amor que se sent cap a ells és tan fort que et desborda, i, precisament aquest amor, és el que ha de fer que facem les coses correctes per aconseguir una bona educació i, de retruc, la seva felicitat. Salutacions Bernadet i Xisca!
Hem de donar responsalibitat que avui ho donam tot, la felicitat no ens ve soles, es innata crec jo.
Q bo colegues.