Petites felicitats

Són feliços

Tot i que, segons dades publicades fa uns mesos per Unicef, són els infants d'Holanda els més feliços del món, sembla que els de casa nostra no queden gaire enrere i se situen en la cinquena posició, just per darrere de suecs, danesos i finlandesos. Així, just ara fa unes setmanes, la Universitat Complutense de Madrid va donar a conèixer els resultats d'un estudi fet a infants de sis a dotze anys que pretenia esbrinar el grau de felicitat de cada un d'ells. Evidentment, es tracta d'una investigació que pot oferir el marge d'error propi de qualsevol estudi que es dedica a mesurar un intangible tan volàtil com és el nivell de felicitat de les persones. Malgrat això, mostra resultats dignes de ser analitzats.

En el cas dels de més edat, l'obtenció dels resultats s'ha fet a partir de preguntes obertes, mentre que en els més jovenets s'ha treballat a partir de la interpretació de dibuixos. Sigui com sigui, els resultats que ha ofert el treball són prou tranquil·litzants, no debades, es pensa que el 85% dels menors consultats creixen feliços. En aquest sentit, el 36% dels infants assegura tenir com a activitat generadora de felicitat el fet de veure la televisió amb la família, mentre que un 37% prefereix el joc amb els amics. Només un 6% dels menors consultats diu que se sent satisfet jugant sol amb juguetes i el 21% valora molt positivament que un professor li reconegui algun mèrit.
Val a dir que l'univers d'aquesta consulta han estat infants de distintes comunitats autònomes, de centres públics o privats, com també d'espais prou diversos (ja sigui de grans ciutats com de zones rurals).

Gonzalo Jover, professor de pedagogia de la UCM i responsable de l'estudi, explicava en la presentació de les dades que han detectat que els nins i les nines no marquen l'èxit o el fracàs acadèmic com un element totalment condicionant de la seva felicitat, és més, consideren els resultats a l'escola com un fet que els permet arribar a altres fites que ells mateixos s'han marcat. Endemés, Jover qualificà els menors d'"autocomplaents" perquè, segons les conclusions que han extret després d'analitzar els resultats, els nostres infants només s'esforcen decididament quan alguna cosa els interessa i desestimen el valor que té ser ambiciós en determinades circumstàncies.

La felicitat dels pares

El mimetisme que sempre acompanya qualsevol persona en edat de creixement també té la seva projecció en el camp de la felicitat. D'aquesta manera, la idea que un infant té d'allò que representa la felicitat està fortament marcada per la que tenen els seus pares. De fet, esdevé fonamental per part dels progenitors plantejar-se què els fa feliços i de quina manera transmeten aquesta sensació als fills i filles. Amb tot, un infant valorarà aquelles coses que es valoren en el seu entorn més pròxim, de manera que l'ambient que siguin capaços de construir els pares és fonamental a l'hora d'entendre la satisfacció dels fills.

Malgrat això, no són pocs els pares que tendeixen a confondre que els seus fills siguin feliços amb el fet que estiguin contents. La idea de felicitat és molt més profunda. Així, la psicòloga Sylviane Giampino assegura que "sentir-se content és la satisfacció de calmar un desig immediat; de fet, a un nin el fa content un regal, una carícia o un conte". De cada vegada són més els pares que no diferencien aquesta alegria puntual que pot despertar un regal del fet que el seu fill sigui una persona feliç. Idò, quan podem dir que un nin és feliç? Vers aquesta qüestió, Giampino ofereix una opinió tan concisa com evident, tot dient que "un nin és feliç quan és capaç de no sacrificar totes les qualitats que li són atribuïdes en funció de la seva edat, del sexe, la seva sensibilitat o dels seus gustos en benefici d'allò que els pares -i, per extensió, la societat- n'esperen".

Amb tot plegat, és necessari que els pares i les mares tractin els fills com infants. Així, des de la psicologia i també alguns pedagogs no deixen d'advertir de la perillositat que té l'actitud d'alguns progenitors que, empesos per la difusió que fan algunes campanyes als mitjans de comunicació, "obliguen" els menuts a assumir rols que no s'adeqüen a la seva edat. La vestimenta és un exemple d'aquestes actituds. Vestir un nin de sis anys reproduint la imatge que ofereixen els grans és fer que aquell infant deixi de ser ell mateix. És realment difícil i complicat que algú sigui totalment feliç quan no se'l deixa ser tal com és en aquell moment. Que els pares sàpiguen llegir les necessitats que tenen els fills en cada etapa del creixement -i en efecte, construir els escenaris adequats perquè puguin donar-los resposta- és un element prou transcendent perquè ells puguin estar satisfets.

Talment s'observa, sembla que la salut de la infància de casa nostra és prou bona, ja que la major part dels estudis fets en aquest sentit acorden dades similars. Tot i això, és evident que tots aquests nins que ara asseguren ser feliços tard o d'hora hauran de familiaritzar-se amb els problemes. Pares, professors i altres persones de l'entorn sovint són qui ajuden a encarar aquestes situacions adverses sense que això impliqui abandonar el benestar preexistent. Una de les fórmules per tal d'ajudar-los a afrontar aquests mals moments consisteix a llevar importància al nou escenari i potenciar les virtuts o potencialitats de l'infant. Com és de suposar, és poc fructífer fer-los reviure experiències negatives, perquè tanmateix no aconseguirem esborrar-les, però sí que és interessant reforçar determinades virtuts per tal que els infants s'encarin millor als problemes.