La pregunta fonamental

Va ser una caiguda beneita. N'Avel·lí acabava de sortir de la cotxeria -encara no tenia els peus als pedals- quan va perdre l'equilibri i va anar a terra. Es va colpejar el cap amb el cantell de la voravia. Es va aixecar pel seu propi peu. No havia estat res: una budonya decorativa al front durant uns dies i fora. Però al cap de pocs minuts, mentre es refrescava al lavabo de ca seva, va començar a perdre el món de vista i en un instant jeia a terra, sense coneixement. El diagnòstic va ser clar i rotund: hemorràgia cerebral i risc d'infart. Va anar tot dret cap al quiròfan.

La seva mare i el seu germà n'esperaven notícies al passadís de l'àrea de cirurgia. La perplexitat els martellejava amb les preguntes inevitables: De qui era la culpa? Es moriria o se'n sortiria? Quedaria bé? I sobretot: per què ell? Mentrestant, cada cert temps les infermeres creuaven el passadís i entraven al quiròfan amb bosses de sang. Quatre, cinc, sis vegades. Sang donada per voluntaris que no coneixien n'Avel·lí i que probablement no el coneixerien mai. Vida compartida amb la gratuïtat de l'anonimat, per persones que han entès que la pregunta fonamental i donadora de sentit no és "per què?" sinó "i jo, què puc fer-hi?".