Espontaneïtat

Quan un arriba al darrer curs de la carrera, tot són presses per acabar i engegar una nova etapa que, tanmateix, mai no acaba sent millor que l'anterior. Record que aquell últim any va ser feixuc i, de fet, en tot moment vaig tenir la sensació de passejar massa llibres amunt i avall. De tot aquell grapat d'assignatures, en record especialment una que ens recomanaren a un amic i a mi: Estudis psicosocials sobre la dona. Encara en tenc a la ment la primera classe: una sala immensa a vessar de gent i a on únicament hi havia un sol home, a més de nosaltres dos. Compost el personal, dues entusiasmades psicòlogues (Victòria Ferrer i Esperança Bosch) entraren en escena amb un discurs incisiu i farcit d'arguments sòlids que em deixondiren de cop. En el descans, vaig topar aquell jove i em saludà visceralment dient: "!Esto está lleno de feministas!". I marxà.

Avui, comentaris versemblants són menys freqüents i de cada vegada més gent està interessada en aquests estudis de gènere. En una entrevista, no fa gaire temps, una d'aquestes professores remarcava la de cada vegada més notable presència masculina en actes acadèmics destinats a la difusió de la igualtat, com ara els programats a la Universitat de Gènere. En aquest sentit, no podem oblidar que l'èxit d'iniciatives com aquestes no només es mesura fent recomptes d'assistents, sinó que també convé valorar qui hi participa i, sobretot, quin ús se'n fa, d'allò que s'hi ha après. No hi ha dubte que s'està progressant en la direcció adequada, emperò ningú no amaga que encara ens trobam en un estadi inicial del procés, el qual tendrà el seu punt culminant el dia que la igualtat entre uns i altres sigui resultat d'un simple exercici d'espontaneïtat.